Visita pels Països Catalans: el País Valencià i Menorca (del 28 de desembre de 2016 al 4 de gener de 2017): visita a El Puig de Santa Maria, Almàssera, Alboraia i arribada a la Font d’en Carròs (29 de desembre de 2016; dia 2) (VI)

Altres dies importants són el dia del Crist de la Fe i la Providència, amb solemne processó; el dia de les Calderes, que posa fi a les festes amb l'espectacular preparació d'aquest plat típic, i el colofó de la Xopà ('xopada'), que consisteix en una batalla d'aigua entre els veïns.”
Al mateix poble anem a fer un vermut, al qual seguirà un deliciós dinar en un restaurant en plena Horta de València. Dinem una deliciosa paella de verdures a “La Lluna de València” (http://llunadevalencia.com/) , una bella alqueria (https://ca.wikipedia.org/wiki/Alqueria) . El dinar transcorre enmig d’una agradable i interessant conversa. Marxem i deixem l’amic a l’estació. La propera parada que fem és Alboraia, a tocar d’Almàssera. Alboraia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Alboraia ): “Alboraia (cooficialment i en castellà Alboraya) és un municipi valencià situat a la comarca de l'Horta Nord. És el segon municipi per població de la comarca, després de Burjassot, amb 23.269 habitants (INE 2013).  És conegut com el «portal de l'Horta» per ser l'entrada des de València a l'Horta. També se'l coneix per la seua orxata i la seua xufa.
El terme municipal encara conserva àmplies zones d'horta, amb cultius intensius que constituïxen la riquesa fonamental que sempre ha tingut esta terra. A mesura que passen els anys, l'extensió d'horta s'ha anant reduint, a causa de la "pressió" urbanística.
No obstant això, atès que hi ha eixes grans zones de regadiu, el terme es dividix en huit partides: Calvet, Desemparats, Mar, Massamarda, Masquefa, Miracle, Savoia i Vera.
Limita al nord amb els termes municipals d'Almàssera i Meliana, al sud amb la ciutat de València, a l'oest amb Tavernes Blanques i a l'est amb la mar Mediterrània, que banya aproximadament 4 quilòmetres de platges, des de l'anomenada "platja Nord", que limita amb les noves platges condicionades de Meliana, fins a la platja de la Patacona, platja veïna de la Malva-rosa, una de les platges urbanes de la ciutat de València.
A Alboraia, es pot accedir per la ronda Nord de València; o per les diverses carreteres comarcals que arriben, com la CV-330 des de Tavernes Blanques o la CV-330 des de la zona de Port Sa Platja, on es troba l'eixida 14 de l'autovia V-21.
Alboraia té dues estacions de la línia 3 de metro de València, que la comuniquen amb la ciutat i amb l'estació de l'aeroport de València i amb la de Rafelbunyol. Aquestes estacions són l'estació de Palmaret i la d'Alboraia.

Alboraia era una alqueria musulmana que Jaume el Conqueridor atorgà al bisbe d'Osca, Vidal de Canyelles, per la seva participació en la conquesta de la ciutat de Balansiya. Teresa Gil de Vidaure va assolir la propietat mitjançant una permuta de terres amb aquest bisbe, amb la qual va engrossir el patrimoni de Jaume de Xèrica, fill seu i del rei Jaume el Conqueridor. L'any 1331, passà a mans de Gilabert de Zanoguera, que en va fundar el senyoriu. Durant el segle XV, passà a poder de la corona. Al seu terme, es troba el despoblat de Rafelterras. L'església va ser construïda el segle XV sota l'advocació de Santa Maria. Al costat del barranc de Carraixet, s'alçà una ermita dedicada la Mare de Déu dels Desemparats; el seu primer edifici data de l'any 1414 i va ser ordenada construir pel Consell General de València l'any 1400, per tal de consagrar els cementiris on eren soterrats els ajusticiats i els desemparats. L'edifici actual és de nova planta. La principal activitat n'és l'agrícola, i el conreu més important és el de la xufa, que ha fet famosa l'orxata d'Alboraia. El recompte poblacional de l'any 1646 ofereix un còmput de 88 cases; Cavanilles xifra la població, l'any 1794, en 560 veïns; a mitjan segle XIX, Madoz apunta la quantitat de 3.301 habitants. (continuarà)
(La fotografia és dels carrers d'Alboraia)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís