Pisa i Florència, del 17 al 19 de juny de 2016: de Pisa a Florència i visita per Florència (dia 2, 18 de juny de 2016) (IV)

L'església de la Santa Croce conté les tombes monumentals de Galileu, Miquel Àngel, el Dant i altres persones famoses de la història florentina.
La joia arquitectònica de Florència és la catedral de Santa Maria del Fiore, coneguda simplement com "el Duomo" (és a dir, "la cúpula"). La magnífica cúpula fou construïda perFilippo Brunelleschi, i el campanar veí és obra de Giotto. També és digne d'esmentar-se l'adjacent Baptisteri de Sant Joan, amb les famoses portes de bronze de Lorenzo Ghiberti.
També cal assenyalar les esglésies de Santa Maria Novella, San Miniato al Monte, Santa Trinita i l'Orsanmichele, el refetor de Santa Apollonia, el Palau Mèdici-Riccardi o el Museu de San Marco, entre moltes altres peces úniques de l'art universal.”
Tot resseguint el riu Arno, amb els seus ponts, arribem al pont de Vecchio, un dels símbols de Florència per antonomàsia. Fa bastanta calor i hi ha menys gent de l’esperada pel mític pont, amb les seus argenters oferint els seus productes a banda i banda del pont. La majoria de turistes que hi ha són xinesos! Tal i com es conta a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Ponte_Vecchio; https://en.wikipedia.org/wiki/Ponte_Vecchio  ):” El Ponte Vecchio (Pont Vell en català) i els vells edificis que l'acompanyen formen la imatge més coneguda de Florència. La seua història es remunta a l'època romana, quan la Via Cassia travessava l'Arno pel seu punt més estret (120 aC). Les crescudes del riu s'emportaven cada vegada el pont, i es reconstruïa cada vegada, ja que era l'únic pont que travessava el riu, fet que li atorgava una importància vital per a les comunicacions entre el vell centre i el barri d'Oltrarno. Això va ser així fins que, el 1218, es construí el pont de Carraia. La reconstrucció del 1345 és la que serveix de base al pont actual.
El Ponte Vecchio, en el segle XIII, ja estava ocupat per locals de comerciants i artesans, a més dels blanquers que necessitaven l'aigua per al seu treball, i també hi abundaven els pescadors. Posteriorment, els carnissers s'imposaren al pont, i eren cada dia majors en nombre. La carn no venuda i les deixalles es tiraven directament al riu.
El 1565, Giorgio Vasari hi acabà la construcció de l'anomenat corredor (Corridoio Vasariano), que enllaça els Uffizi amb el Palazzo Pitti a través del Ponte Vecchio. El gran duc Ferran I, expulsà el 1593 els carnissers del pont, per no poder suportar les olors d'aquests comerços que considerava vulgars. Volia evitar aqueix espectacle als visitants estrangers en el seu trajecte a la seu de la família granducal, el Palau Pitti. Així, les carnisseries foren substituïdes per joieries i orfebreries, que encara hui dia continuen ocupant i caracteritzant el pont.
L'abril del 1944, fou l'únic pont de Florència que van respectar els nazis en retirada, per ordre expressa d'Adolf Hitler. El 1966, també es va salvar de les terribles inundacions que assolaren bona part de la ciutat.
El seu nom, Pont Vell, el distingia del Ponte alla Carraia, construït originalment el 1218”.
El creuem i anem fins a un altre punt neuràlgic de la ciutat: el Palau dels Pitti, realment impressionant i magnificent, però no hi acabem entrant. El Palau dels Pitti (https://ca.wikipedia.org/wiki/Palau_Pitti ): “El Palau Pitti (Palazzo Pitti, oficialment i en italià) és un gegantesc palau renaixentista de Florència, Itàlia. Està situat a la ribera sud del riu Arno, a molt curta distància del Ponte Vecchio. L'aspecte de l'actual palau data del 1458 i era originalment la residència urbana de Lucca Pitti, un banquer florentí.
Va ser comprat per la família Mèdici el 1539 com a residència oficial dels grans ducs de la Toscana. En el segle XIX, el palau va ser usat com a base militar per Napoleó I, i després va servir, durant un curt període, com a residència oficial dels reis d'Itàlia. A principis del segle XX, el palazzo, juntament amb el seu contingut, va ser donat al poble italià per Víctor Manuel III; per la qual cosa, es van obrir les portes al públic i es va convertir en una de les més grans galeries d'art de Florència. Avui dia, continua sent un museu públic, però se n'han ampliat les col·leccions inicials.
La construcció d'aquest sever i imponent edifici va ser encarregada el 1458 pel banquer florentí Lucca Pitti, amic i aliat deCosme de Mèdici. La història primerenca d'aquest palau és una barreja de mite i realitat. Es diu que Lucca Pitti volia construir un gran palau que desbanqués el Palau Mèdici Riccardi, donant precises instruccions sobre la grandària de les finestres (aquestes havien de ser majors que el pòrtic del palau).
Personalitats com Vasari van mantenir que Brunelleschi fou el veritable arquitecte del palau i que el seu aprenent Lucca Fancelli hi va realitzar simplement la tasca d'ajudant. Actualment, s'atribuïx el disseny del palau a Fancelli. A part de les òbvies diferències estilístiques entre ambdós arquitectes, Brunelleschi va morir dotze anys abans que comencessin les obres del palau. El disseny i la posició dels vans suggereixen que Fancelli tenia més experiència en arquitectura utilitària domèstica que en les regles humanistes definides per Alberti en el seu manual De Re Aedificatoria.

El palau original, encara que impressionant, no va assolir rivalitzar en termes de grandària i contingut amb la magnificència de les residències de la família Mèdici. L'arquitecte anava contra corrent a la moda de l'època, perquè la maçoneria encoixinada de la pedra reforçada per la repetició de vans i arcades donen a l'edifici una aparença severa i dura, que recorda unaqüeducte de l'Imperi romà (art all'antica). Aquest disseny original ha superat el pas del temps, ja que la fórmula de la sevafaçana es va mantenir durant les successives ampliacions del palau, i s'ha estès la seva influència en nombroses imitacions durant la seva època i en les recreacions del segle XVIII. Els treballs del palau es van parar després dels incidents financers que va sofrir Lucca Pitti arran de la mort de Cosme de Mèdici el 1464, i quedà el palau inconclús a la mort d'aquest, el 1472 (continuarà)
.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís