Pisa i Florència, del 17 al 19 de juny de 2016: de Pisa a Florència i visita per Florència (dia 2, 18 de juny de 2016) (III)

L'extinció de la dinastia dels Mèdici i l'ascensió el 1737 de Francesc I del Sacre Imperi Romanogermànic, duc de Lorena i marit de Maria Teresa d'Àustria, va comportar la inclusió de la Toscana en els territoris de la corona austríaca. El regnat de la dinastia austríaca es va acabar quan el 27 de març de 1799 fou ocupada per França i el gran duc Ferran III va fugir; es va establir a la ciutat un govern provisional d'una República d'Etrúria que va durar poc, i va acabar amb el retorn del gran duc el7 de juliol de 1799.

Amb el retorn dels francesos, el 3 d'agost del 1801, Napoleó va crear l'efímer Regne d'Etrúria, governat per Lluís I de Borbó-Parma, amb capital a Florència. Des del 1803 va governar el regne Maria Lluïsa en nom del seu fill Carles Lluís II, i aquesta regent va prendre decisions que no van agradar a l'emperador, que va annexionar el regne a França el 10 de desembre1807. El 1808 es van crear tres departaments: Arno, Mediterrània i Ombrone i Florència va quedar dins el primer.

L'1 de febrer del 1814 Florència fou ocupada pels napolitans fins que fou restaurat el gran duc Ferran III el 27 d'abril del 1814.

El 28 d'abril del 1859 un govern provisional va prendre el poder, va forçar la fugida del gran duc Leopold II, que es va exiliar. El cap del govern, Ubaldino Peruzzi, va oferir la dictadura al rei de Sardenya que va acceptar el 10 de maig del 1859 i va nomenar un comissari reial a Florència (el comte Carlo Boncompagni di Mombello). La corona a l'exili va passar a Ferran IV el 21 de juliol del 1859, però fou declarat deposat el 16 d'agost del 1859 pel nou cap del govern provisional, baró Bettino Ricasoli.

El 3 de desembre del 1859 Toscana, Mòdena, Parma i Piacenza van formar les Províncies Unides de l'Itàlia Central amb capital a Florència, i amb un govern presidit pel comte Carlo Boncompagni di Mombello, i Eugeni Manel de Savoia-Carignan, príncep de Carignan, com a cap d'estat, que va durar fins al 22 de març del 1860 quan les províncies unides foren declarades annexionades al Regne de Sardenya, amb una àmplia autonomia, assolint el príncep Eugeni el càrrec de lloctinent reial i el baró Bettino Ricasoli el de governador general amb seu a la ciutat. Aquesta situació va durar fins al 9 d'octubre del 1861 quan l'autonomia fou abolida i el territori difuminat dins el Regne de Sardenya o Itàlia on Florència va ser capital d'una província.

Florència va prendre el lloc de Torí com a capital d'Itàlia el 1865 i va hostatjar el primer parlament de la nació, però la capital va passar a Roma sis anys després, quan aquesta fou annexada al regne. Al segle XIX la població de Florència es va doblar, i es va triplicar al segle XX amb el creixement del turisme, del comerç, dels serveis financers i de la indústria. Durant la Segona Guerra Mundial la ciutat fou ocupada durant un any per Alemanya (1943-1944). El novembre del 1966, una bona part del centre urbà va patir la gran riuada de l'Arno, que va danyar molts tresors artístics.

Al cor de la ciutat es troba la font de Neptú (Fontana di Nettuno), una obra mestra de l'escultura marmòria situada a l'embocadura d'un aqüeducte romà encara en funcionament.

El riu Arno, que passa enmig de la part vella de la ciutat, ocupa un lloc tan rellevant en la història florentina com la gent que hi viu. Històricament, la població local té una relació d'amor-odi amb l'Arno, el qual ha portat alternativament els avantatges del comerç i els desastres de les riuades. Molts dels ponts de l'Arno van ser construïts pels romans. Un dels ponts, en concret, és únic: el Ponte Vecchio, característic per la multitud de botigues que s'hi construïren al damunt. Realitzat per primera vegada pels etruscos en temps molt reculats, aquest pont és l'únic de la ciutat que va restar indemne durant la Segona Guerra Mundial.

El palau més famós de la ciutat és el Palazzo Vecchio, que ha esdevingut un monument a la família dels Mèdici que va dominar Florència durant el segle XV. Ben a la vora hi trobem la Loggia dels Lanzi i els Uffizi o Galleria degli Uffizi, un dels museus d'art de més anomenada d'arreu del món. A més a més dels Uffizi, Florència compta amb altres museus que serien l'atracció artística principal de gairebé qualsevol altra gran ciutat del món: el Bargello, que es concentra en l'escultura, i s'hi allotgen moltes obres mestres de Donatello, Giambologna i Miquel Àngel. La col·lecció de l'Acadèmia (Accademia) compta amb el David de Miquel Àngel i els seus Esclaus.

A l'altra riba de l'Arno (l'oltrarno per als florentins) trobem el gran Palau Pitti (Palazzo Pitti), decorat amb la col·lecció privada dels Mèdici. Al costat del palau es troba el Jardí de Bòboli (Giardino di Boboli), elaboradament decorat amb moltes escultures d'interès. (continuarà)

(La fotografia correspon a la catedral de Florència)