Elixir d'herbes (un conte)

S’acosta Sant Joan, temps de recollir herbes per fer la ratafia, aquest licor que es fa a casa des de que tinc memòria.  Tot i que m’agrada prendre’n després dels àpats, em feia una mica de mandra anar a buscar els ingredients per fabricar-la. Però aquest any tinc ànsia que la mare o l’àvia m’enviïn a cercar-ne. Com l’any passat, li diré a la Martina, la veïna, si em vol acompanyar.  Hem fet vida junts per aquests verals, tot i que ella és un lustre més gran que jo, sembla que sigui servidor qui li treu uns quants anys. L’any passat vam sortir un parell de vesprades a omplir el cistell. El primer dia ens ho vam passar d’allò més bé i vam tornar amb el cistell ple de ginesta, ginebró, romaní, sajolida, sàlvia, etc. Vam riure d’allò més quan vaig relliscar i se’m van esparracar els pantalons just per l’entrecuix, de manera que ella va poder veure el meus calçotets de l’any de la maria castanya.  Ella també va recol·lectar unes quantes herbes per fer la seva pròpia ratafia. He de reconèixer que la tarda se’m féu curta i que li vaig agafar gust a això de cercar herbes.  Des de ben petit, ja fossin els pares o els avis, m’ensenyaren a identificar les herbes remeieres o no, i també a saber-ne moltes de les seves propietats. Quan ja fosquejava i vam decidir tornar a casa, l’entrecuix em va començar a fer mal. La Martina es va ajupir  i sota els seus pantalons curts vaig veure uns cuixes formoses, fermes i esveltes. Esvalotat, vaig  esmerçar-me a trobar un brot de sajolida per fer baixar la incipient erecció, però el remei fou pitjor que la malaltia. En aixecar-me, vaig topar amb el seu escot i vaig tenir feina a que no se’m notés un bon bony sota el ventre. Retornàrem cap a casa i en arribar, sota la dutxa, vaig entretenir-me a buidar els testicles.
L’endemà vam quedar a la mateixa hora; reconec que ja havent dinat, quan quedaven més d’un parell d’hores per trobar-nos, tenia moltes ganes de veure-la; bé, no sé si en tenia més el cervell que tinc sobre els omòplats o bé el cervell que tinc sota el melic. A l’hora establerta vam quedar al bar del poble, que ens quedava de camí per la ruta que havia planejat just abans d’acomiadar-nos el dia anterior. Després d’un xarrup de ratafia, de pet cap a buscar herbes per fer el licor. Vam recollir marduix i matafaluga; quan cercàvem una mica de farigola, a ella li va venir pipí i es va apartar una miqueta per abaixar-se els shorts de texà que portava. Mentre servidor recollia un brotet de farigola, la vaig sentir gemegar estranyament. Mig intrigat, mig preocupat, m’hi vaig acostar; ella féu un bot i, d’estar en gatzoneta, es quedà dreta de cop amb les calcetes baixades i vermella com una madura cirera d’arboç. Quan li vaig preguntar si estava bé, m’explicà que una planteta de poliol li havia fregat les parts íntimes i li havia agradat molt la sensació. Només d’imaginar-m’ho, em vaig encendre com una teia i li vaig fregar la farigola que portava entre els dits per entremig de les cames. Ella, sense més, les va separar i va deixar que li fes pessigolles alhora que el seu sexe s’anava  humitejant. Mentre no em treia la mirada de la barreta que s’havia cuit dins dels meus pantalons, es va treure els seus, les calcetes, ho diposità a terra, s’hi assegué al damunt per no punxar-se el cul amb la pinassa i s’obrí de cames.  Divertida, em comentà que podia provar-ho amb una altra herba i tractar de pol·linitzar la seva flor de camamilla:  unes fulles de marduix li provocaren més dolços gemecs i quedaren ben impregnades del seu desig. Mentre ella s’aixecava la camiseta i agafava una mica de cua de cavall per refregar-se-la pels pits erectíssims,  vaig agafar unes flors de mareselva, que li acaronaven el botó del plaer amb l’ajuda de la meva llengua. L’esclat final s’esdevingué amb l’herba de Sant Joan. Les tiges, les fulles, les flors i els meus dits feren que li brotés un bon elixir d’herbes del seu cos jove. Un cop es va refer de l’orgasme, s’aixecà, em descordà la bragueta i em fer un parell de xucladetes al meu tronc de canyella. Enriolada, em deixà amb les nous verdes de la meva anatomia ben inflades. Retornàrem cap a casa, amb les herbes ratafiaires ben molles. 
La mare i l’àvia em preguntaren com és que estaven tan molles si feia un mes que no plovia i queia foc del cel. Vaig improvisar que m’havia entrebancat i que m’havia caigut mig cistell a la riera que voreja el bosc. S’ho empassaren, i després de quaranta dies de deixar l’aiguardent macerant-se amb les herbes, tastàrem la ratafia. Tothom que la va degustar, la qualificà d’excepcional . La nit del primer tastet, vaig sentir els meus progenitors trencant les molles del llit; la situació es repetí cada volta que a casa es feia un xarrup de digestiu per fer baixar els dinars copiosos.  I de resultes dels efectes de la ratafia, a casa hem augmentat la família; mentre em deleixo per quedar amb la Martina per anar a buscar herbes de la ratafia, noto com el flabiol se m’alça i la meva germaneta somiqueja....



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís