Praga, del 26 al 29 de maig de 2015: visita per Praga (dia 3, 28 de maig de 2016) (XVII)

A principis dels anys 60, Txecoslovàquia travessava també un període de recessió. El model d'industrialització soviètica, preparat fonamentalment per economies menys desenvolupades, no semblava funcionar bé a Txecoslovàquia, que ja es trobava en un estadi avançat d'industrialització abans de la Segona Guerra Mundial. Així doncs, els intents de Novotný de modernitzar l'economia, com el "Nou Model Econòmic" de 1965, també contemplaven certes demandes de reformes polítiques.

A mesura que el règim semblava flexibilitzar les seves polítiques, la Unió d'Escriptors Txecoslovacs va començar a fer palès el seu descontentament, suggerint que la literatura hauria de ser independent de la doctrina del Partit Comunista. A través de la revista Literární noviny alguns d'aquests escriptors, entre els quals hi havia Ludvík Vaculík, Milan Kundera, Jan Procházka, Antonín Jaroslav Liehm, Pavel Kohout o Ivan Klíma, expressaren en diverses ocasions les seves idees socialistes més radicals, allunyades sovint de la línia del partit. Mesos després, alguns d'aquests van ser represaliats i la revista va passar a estar sota control del Ministeri de Cultura.

A finals de la dècada de 1960, Antonín Novotný, el Primer Secretari del Partit Comunista de Txecoslovàquia es trobava en un moment de baixa popularitat i el líder del Partit Comunista d'Eslovàquia, Ota Šik, va qüestionar-lo durant una reunió del Comitè. Novotný va convidar el líder soviètic Leonid Bréjnev a Praga per tal d'obtenir el seu ajut, però en vista de la seva manca de suports Bréjnev va recomanar-ne la substitució. Així el reformista Alexander Dubček va rellevar Novotný com a líder del partit el 5 de gener de 1968. El març Novotný va dimitir també de la presidència del país, essent substituït perLudvík Svoboda, també de caràcter reformista.

Inicialment Dubček semblava un candidat relativament continuista. En una entrevista al diari oficial Rudé právo, Josef Smrkovský, membre del Partit Comunista, va declarar que la seva elecció reforçaria els objectius del socialisme al país i mantindria el caràcter proletari del Partit.

Poc després de la presa de possessió de Dubček, l'escriptor Eduard Goldstücker va ser elegit president de la Unió d'Escriptors Txecoslovacs i editor en cap del setmanari Literární noviny,. Si sota el mandat de Novotný aquest setmanari donava suport a la línia oficialista del partit, Goldstücker va posar ràpidament a prova la llibertat d'expressió al país, quan va criticar Novotný en una entrevista televisiva revelant les polítiques oficialistes del govern anterior i com, segons ell, aquestes dificultaven el progrés aTxecoslovàquia.

Malgrat la postura oficial del govern a favor de la llibertat d'expressió, aquesta va ser la primera prova important pel govern de Dubček. El fet que Goldstucker no patís cap repercussió pels fets va contribuir a crear un clima de seguretat al voltant dels mitjans de comunicació, el govern i els ciutadans. En els anys subseqüents la revista va canviar el nom a Literární listy i el febrer de 1968 va publicar per primer cop edicions no censurades. L'agost d'aquell mateix any la revista tenia una tirada de 300.000 exemplars, essent el setmanari amb més difusió d'Europa

Durant el vintè aniversari del "Febrer Victoriós" a Txecoslovàquia, Dubček va fer un discurs explicant les necessitats de canvi al país després del "triomf del socialisme". En aquest s'emfatitzava la necessitat de "reforçar l'eficàcia del partit en el seu paper de lideratge" i va acceptar el fet que, malgrat "els esforços de Klement Gottwald per teixir millors relacions amb la societat" el partit prenia massa sovint decisions de mà dura en temes trivials. Dubček va declarar que la missió del partit era "construir una societat socialista avançada sobre bases econòmiques sòlides ... un socialisme que es correspongui amb la tradició democràtica històrica de Txecoslovàquia, i d'acord amb l'experiència d'altres partits comunistes ..."  (continuarà)

(La imatge correspon a un dels vitralls de la catedral de Sant Vito, la de Praga)