Praga, del 26 al 29 de maig de 2015: visita per Praga (dia 3, 28 de maig de 2016) (XXII)

La tropes del Pacte de Varsòvia van atacar quasi immediatament les seus dels mitjans de comunicació com Ràdio Praga i Televisió Txecoslovaca el 21 d'agost de 1968. Encara que els mitjans van poder narrar els moments inicials de la invasió, les noves normes sobre la censura es van aplicar aviat. El 28 d'agost diferents mitjans txecoslovacs van acceptar aturar la publicació de diaris per permetre una "jornada de reflexió" de les redaccions. Alguns mitjans van acceptar les recomanacions de Dubček de reinstaurar l'oficina censora amb la condició que es fes per només tres mesos. El mes de setembre el Partit Comunista de Txecoslovàquia va tornar a instaurar les antigues lleis de censura. En paraules de la declaració de Moscou "La premsa, la ràdio i la televisió són els primers instruments per portar a terme de les polítiques del Partit i de l'Estat".

Aquests fets van representar el principi de la fi de la llibertat de premsa al país. El mes de novembre el Presidium del Partit, ja sota el control de Gustáv Husák, va declarar que la premsa no podia fer declaracions en contra dels invasors soviètics, ja que això suposaria violar els acords de l'Agost a Moscou. Els setmanaris Reporter i Politika van respondre amb duresa a aquesta amenaça i va criticar la política del Presidium. Com a resposta el govern va prohibir el Reporter durant un mes, va suspendre indefinidament el Politika i va prohibir els programes polítics en general a la ràdio i la televisió.

En aquest punt d'inflexió, els intel·lectuals estaven fins a cert punt dividits en les seves demandes. Encara que reconeixien les mesures de normalització del nou govern, encara es pensava que aquestes eren temporals. El 19 de desembre, encara confiat en la voluntat reformista de Dubcek, l'escriptor Milan Kundera va publicar un article titulat "El nostre destí Txec" al Literarni listy on afirmava:

«

Els que avui cauen en la depressió i el derrotisme, afirmant que no hi ha prou garanties i que tot pot acabar malament, que podem acabar de nou en un marasme de censura i judicis, que això o allò pot passar, son simplement gent dèbil que només pot viure en il·lusions de certesa.

»

No obstant tot això, el març de 1969, el nou govern txecoslovac, amb el suport de Moscou, va reinstaurar completament la censura prèvia a la Primavera de Praga, acabant amb qualsevol esperança que la normalització mantingués certes quotes de llibertat. El Presidium va presentar una declaració condemnant els mitjans que defensaven les reformes liberalitzadores de Dubcek com a co-conspiradors contra la Unió Soviètica i el Pacte de Varsòvia. Finalment el 2 d'abril el govern va adoptar mesures per "assegurar la pau i l'ordre" a través d'una censura més estricta. La restitució de la premsa lliure no es donaria fins al cap de més de 20 anys amb la Revolució de Vellut i la Dissolució de la Unió Soviètica.

Molts refugiats durant el conflicte van aconseguir restablir-se en països occidentals, on van establir-se com un grup de pressió per a les noves autoritats i van seguir reclamant durant molts anys millores en matèria de drets humans, llibertat de culte, llibertat d'expressió i dret d'asil per a presoners polítics i dissidents. Molts protestaren per la contínua presència de l'Exèrcit Roig a Txecoslovàquia durant els anys 70 i 80.

La primavera de Praga va generar o eixamplar un fort descontentament del progressisme europeu cap a les idees soviètiques. Va contribuir decisivament a l'ascens de l'eurocomunisme, una ideologia que buscava un distanciament amb les polítiques de la Unió Soviètica i que va arribar a ser dominant en molts partits comunistes europeus. (continuarà)

(La imatge correspon al famós rellotge de Praga)