Illes Gregues. Dia 5: Santorini (28 d’agost de 2014) (II)



Segons algunes de les notes que es troben a la viquipèdia, “L'Atlàntida, segons la mitologia grega, hauria estat una illa o un continent enfonsat sota les aigües en temps remots a causa d'un terratrèmol. Els atlants haurien estat una civilització molt avançada per al seu temps (9.000 anys abans de la Grècia clàssica).
Plató és la font més antiga i coneguda de la història de l'Atlàntida mítica; als seus Diàlegs la cita com a provinent de Soló, que al seu torn l'hauria après a Egipte. Posteriorment, se n'han ocupat diversos autors, que han tractat de relacionar l'indret amb antics escrits i n'han proposat diverses ubicacions o bé n'han desmentit tota veracitat i ho han atribuït a la coneguda llegenda de l'edat d'or dels avantpassats que tenen la majoria de cultures. L'Atlàntida és el més famós però no l'únic continent perdut
ls texts de Plató situen l'Atlàntida davant les Columnes d'Hèrcules (lloc que tradicionalment s'ha entès com l'estret de Gibraltar) i la descriuen com una illa més gran que Líbia i Àsia juntes. Se n'hi descriu la geografia, escarpada, tret d'una gran plana de forma oblonga de 3.000 per 2.000 estadis, envoltada de muntanyes fins a la mar. A la meitat de la llargària de la plana, la narració ubica una muntanya baixa de totes parts, a 50 estadis de la mar, i destaca que fou la llar d'un dels primers habitants de l'illa: Evenor, nascut del sòl.
Segons el Críties, Evenor tingué una filla anomenada Clímene. Aquest escrit nara que Posidó n'era l'amo i senyor de les terres atlantes, atès que, quan els déus s'havien repartit el món, la sort havia volgut que a Posidó li correspongués entre altres llocs l'Atlàntida. Heus aquí la raó de la seva gran influència en aquesta illa. Aquest déu s'enamorà de Clito i per tal de protegir-la, o mantenir-la captiva, creà tres anells d'aigua al voltant de la muntanya que habitava la seva estimada. La parella tingué deu fills, per a qui el déu va dividir l'illa en deu regnes. Al fill més gran, Atles, li donà el regne que comprenia la muntanya envoltada dels cercles d'aigua, a més de l'autoritat sobre els seus germans. En honor a Atles, tota l'illa s'anomenà Atlàntida i la mar que l'envoltava: l'Atlàntic. El seu germà bessó, Gadir, governava l'extrem de l'illa que s'estenia des de les Columnes d'Hèrcules fins a la regió que, possiblement per derivació del seu nom, es denominava Gadírica en temps de Plató.
Afavorida per Posidó, l'illa era abundant en recursos. Hi havia tota mena de minerals: oricalc, traduïble com 'coure de muntanya', més valuós que l'or per als atlants i amb usos religiosos (actualment es creu que devia ser un aliatge natural del coure), grans boscs que proporcionaven fusta de mode il·limitat, nombrosos animals -domèstics i salvatges, especialment elefants-, copiosos i variats aliments provinents de la terra.[  Tota aquesta prosperitat donà als atlants l'ajut per bastir grans obres. Construïren, sobre la muntanya envoltada dels cercles d'aigua, una esplèndida acròpoli amb edificis notables, com el Palau Reial i el Temple de Posidó. Construïren també un gran canal, de 50 estadis de llargària, per comunicar la costa amb l'anell d'aigua exterior que envoltava la metròpoli, i un altre de més petit i cobert, per connectar l'anell exterior amb la ciutadella. Cada viatge cap a la ciutat era vigilat des de portes i torres, i cada anell estava envoltat d'un mur. Els murs eren fets de roca vermella, blanca i negra, treta dels fossats, i recoberts de llautó, estany i oricalc. Finalment, varen cavar, al voltant de la plana oblonga, un fossat gegantí a partir del qual crearen una xarxa de canals rectes. 
La imatge correspon al cràter del volcà
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís