Illes Gregues. Dia 4: Santorini (27 d’agost de 2014) (II)
Santirí
té una superfície de 75 km2 i uns 10.000 habitants. Produeix vi i viu sobretot del turisme per les seves cases blanques i
la seva terra volcànica.
La
capital de l'illa és Thera. Al sud, a l'única zona no
estrictament formada per terra volcànica, hi ha la muntanya Elias, el punt més alt de l'illa.
L'antiga ciutat estava situada al centre d'un golf,
sota el puig de nom Skaro, una mica al nord de la ciutat
actual i propera al llogaret de Merovouli. Al puig Skaro hi ha les restes d'un castell construït pels ducs de Naxos.
La
segona ciutat de l'illa és Epanomeria (o Epanomeia), al nord-oest,
enfront de l'illa de Theràsia.
Les restes d'una antiga ciutat de nom desconegut (amb construccions de diverses
èpoques) es troben al sud-est de l'illa, al puig de Messa-Vouno, connectat amb la muntanya Elias
per la serralada de Sellada. Messa-Vouno forma un penya-segat
a la costa
i el cap del mateix nom. Una mica més al sud, a Perissa, també hi ha restes antigues
d'un altra ciutat de nom també desconegut. Al sud de Perossa hi ha el cap Exomiti i una mica al nord les restes
d'un altra ciutat que seria probablement Eleusis.
Al nord-est de l'illa, al cap
Kolumbo, hi ha unes altres ruïnes que
podrien ser Melanea
La
tradició diu que Thera va sortir del mar i fou anomenada Calliste i fou poblada pels fenicis dirigits per Cadme. Al cap de vuit generacions fou
colonitzada pels espartans dirigits per Theras, fill d'Autesion, que va donar el seu nom a
l'illa. Batos de Thera va fundar una colònia a l'Àfrica,
de nom Cirene,
que va tenir molta importància a la història (631 aC); Batos fou el fundador de la
dinastia Batiada de Cirene. Llavors tenia set
districtes però només dos noms (Eleusis i Oa) han estat conservats per Tolomeu,
i un tercer (Melanea) s'ha trobat a una inscripció. Al començament de la guerra del Peloponès feu costat a Esparta, però després va formar part de
la lliga dèlica dirigida per Atenes, i ja no es tenen dades de la
seva història. Fou possessió romana i al segle V
seu d'un bisbat. Es suposa que va patir atacs dels àrabs de Creta al segle IX i
dels àrabs de Sicília i corsaris europeus occidentals més tard. El 1154 al-Idrisi
diu que estava deshabitada; fou el primer que l'esmenta com Santurini del nom grec (derivat de Santa Irene
la patrona).
Va
restar possessió bizantina fins que va passar als venecians el 1205, i fou inclosa al ducat de Naxos.
Fou ocupada pels otomans
el 1537
(Khayr al-Din Barba-roja), però evacuada, i ocupada després definitivament el
1576 per Piyale Pasha. Va restar en poder dels turcs
(per un temps formà part del ducat de Naxos concedit pel sultà a Josep Nasi)
durant segles però amb força autonomia a partir del segle XVII; va patir
algunes incursions de pirates venecians tot i que els habitants eren cristians
i no hi havia població musulmana; del 1768 al 1774 fou ocupada pels russos. El
1821 es va revoltar contra els turcs i va quedar dins Grècia
a la independència del país. El 1831 es va revoltar sense èxit contra el seu
primer governador grec, Capodistria. El 1832 l'Imperi Otomà
va reconèixer la possessió de l'illa a Grècia pel tractat de Constantinoble.
Akrotiri és un jaciment arqueològic de l'edat de bronze
excavat l'any 1967 i en perfecte estat de conservació gràcies al fet que va ser
cobert per les cendres de l'erupció minoica.”
En un primer moment no
sabem pas gaire a on anem. Ens perdem una mica; la intenció que tenim és anar a
la platja de sorra vermella que hi ha la sud de l’illa. Després d’alguns dubtes, trobem el camí
correcte. Ens parem en un mirador a veure la bellesa de la caldera de
Santorini. Finalment, arribem a la citada platja. Ens saluda un bon caos
circulatori i una gran ermita. Deixem el cotxe i anem caminant fins a la platja
(http://www.greeka.com/cyclades/santorini/santorini-beaches/santorini-red_beach.htm) . El camí voreja el
penya-segat i la imatge que es veu talla l’alè. Hi ha bastants turistes d’arreu
del món i trobar un lloc a on estirar la tovallola no és fàcil. Trobem una
parella catalana i fem petar una mica la xerrada. Ens refresquem de la canícula
tot posant-nos a l’aigua. Cada dos per tres arriben vaixells que transporten
turistes des de la platja a on estem fins a una platja propera; aquesta es veu
que és de sorra blanca. No tardem molta estona a marxar i a dirigir-nos al
següent destí del dia: les restes arqueològiques d’Akrotiri, molt properes a la
platja de sorra vermella. Les restes d’Akrotiri són realment espectaculars (http://en.wikipedia.org/wiki/Akrotiri_(Santorini); http://ca.wikipedia.org/wiki/Akrotiri_(Santor%C3%AD)). La ciutat va ser descoberta La imatge correspon a l'interior de les restes arqueològiques d'Akrotiri
Comentaris