Illes Gregues. Dia 4: Santorini (27 d’agost de 2014) (IV)



Després d'estar un temps abandonada, al segle IX aC es fundà la colònia espartana de Thera, nom amb el qual es coneix actualment l'illa, que continuarà en peu fins a l'època romana. La influència cristiana es va Akrotiri és un dels jaciments fonamentals a l'hora d'estudiar l'arquitectura domèstica de l'època minoica. Gràcies al bon estat de conservació en què es troben els edificis podem conèixer quin era el mètode constructiu, els materials utilitzats, estructura i ordenació dels habitatges, decoració utilitzada, etcètera.
Segons els primers signes de l'era neolítica del segle V aC la ciutat es trobava en un turó a uns dos-cents metres de la costa actual. Les ceràmiques trobades es relacionen amb els tipus de les illes de Mikonos i Andíparos, així s'ha datat la seva primera colonització al primer període de les Cíclades l'any 3000 aC, demostrant-se el treball del metall trobat que data a prop de 2500 aC, també sembla que hi ha vestigis de guerres dels anys 2600 aC al 2500 aC, fent possible que alguns participants es refugiessin a l'illa. De fet la ciutat es creu que va ser fundada cap al 2000-1900 aC.
La ciutat s'organitzà de nord a sud, adaptant-se al terreny, i comptava amb una xarxa viària important. Un carrer principal arriba fins a la denominada «Plaça Triangular», un protoàgora o espai de caràcter públic.] Destaca el sistema de desguassos i xarxa de clavegueram documentat. Les tècniques constructives demostren un mètode força avançat: la fossa de fonamentació arriba fins a la roca mare per més endavant realitzar un basament de pedra volcànica cobert a base de plaques de calcària, donant-li un aspecte digne. L'alçat havia d'ésser resistent als moviments sísmics freqüents a l'illa, pel que està format d'armadures de fusta d'olivera, fang i còdols, el mateix que portes i finestres. Pel que fa al paviment, la terra mesclada amb petxines de petits mol·luscs i una capa de pedres era la base per a l'enllosat de les habitacions. Les sostrades són planes i amb terrats.
Els edificis s'han documentat segons la seva funció en tres tipus;
  • Les grans vil·les o cases de luxe, al sud-oest anomenat «Xeste 3», les quals tenien les habitacions de servei a la planta baixa i les d'ús privat a la primera planta. Tenien una àrea coberta que s'ha interpretat com un petit santuari domèstic. Totes les cases d'aquest tipus eren independents.
  • Altres edificis van ser construïts en conjunt, a la zona est, junts encara que amb parets dobles, constaven de 2 a 4 plantes. La planta baixa s'utilitzava com sala de magatzem o tallers mentre que a la resta de plantes hi havia habitacions que eren d'ús privat decorades amb magnífiques pintures murals.
  • A la zona nord-est s'hi trobaven unes estances destinades a emmagatzematge «rebost nord», ja que al seu interior s'hi van trobar grans pithoi on es guardava la farina realitzada a la «plaça del molí».
Les cases tenien dos o tres pisos de tova volcànica, construïda de fang mesclat amb palla i fonaments plens amb roca volcànica. Pedres tallades van ser utilitzades com elements fonamentals per al disseny de les façanes d'alguns edificis i la construcció d'escales i d'altres elements. Alguns murs van ser reforçats amb bastiments de fusta, presumiblement per protegir-se contra els terratrèmols perquè així es donava una certa flexibilitat.
Cada edifici a la vora de la porta d'entrada tenia sempre una petita finestra que permetia el pas de la llum i reconèixer qualsevol visitant. Darrere la porta hi havia l'escala principal. Els sòls de les habitacions senzilles era de fang sellat. A les sales de cerimònia, el paviment estava cobert de teules o decorats amb mosaics de pedra simple i petxines. Totes les parets estaven cobertes: els tallers i magatzems, la seva majoria, amb fang i les sales d'estar amb calç, a vegades tenyida amb colors de terra amb tons del rosa al beix. Dels sostres només queden traçats, probablement estaven fets de branques i canyes cobertes de terra batuda, a fi d'aconseguir l'aïllament tèrmic contra el sol a l'estiu i el fred a l'hivern. Sobre alguns sostres, com avui dia a les diverses cultures de la Mediterrània, es va condicionar un espai de vida addicional, probablement envoltat per balustrades de pedra tallada a l'alçada de la cintura.
L'edifici «Xeste 4», consta de tres plantes i per les seves grans dimensions, el seu exterior realitzat amb pedres tallades i les seves riques pintures murals es creu que va ser un edifici públic. Sembla que hi ha fragments de pintura que representen una processó i que decoraven les parets de l'escala.
Les estructures indiquen un alt nivell de desenvolupament de la seva civilització. Les cases tenien els banys al primer pis, connectats per tubs d'argila al clavegueram. Les canonades s'iniciaven en el primer pis per una paret exterior i eren conduïdes per la planta baixa a través de la paret i fins a una connexió a la fossa d'aigües residuals davant de la casa, al carrer.
Tallers, botigues i magatzems es trobaven normalment al soterrani que consistia en una sèrie d'habitacions. Prop de l'escala hi havia una sala que es destinava per fer-la servir de cuina i menjador. Aquí s'hi van trobar rodes de molí i els anomenats pithoi a terra, al costat de marcs encastats per a grans recipients de fang que contenien els subministraments. En algunes d'aquestes habitacions hi havia grans finestrals que donaven al carrer, el qual fa pensar que eren botigues on la venda es duia a terme a través de les obertures a les parets.
Als pisos superiors, la grossor de les parets era més fina realitzada sovint amb marcs de fusta que formaven una filera de finestres. Pel que fa als bastiments de fusta cal destacar que s'utilitzaven principalment per a les parets interiors i que ocasionalment es col·locaven a la meitat inferior de la paret per incorporar-hi armaris o, a vegades, Polythyrons  (parets amb portes, entre els pilars de fusta, que servien per connectar dos espais que, quan es tancaven les portes, podien quedar com habitacions independents). A l'edifici «Xeste 4» s'hi troba una habitació amb tres parets d'aquest estil.
fer sentir al segle IV en construir basíliques sobre els temples grecoromans. A l'època contemporània passarà de mans venecianes a turques, i finalment gregues.
De nou, la foto és de les impressionants restes arqueològiques d'Akrotiri

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís