Mainz (II)

El tercer i últim dia a terres alemanyes es va despertar de nou ben ennuvolat. Esmorzar al bufet, recollir les maletes i anar a voltar fou el que vam fer. El primer destí va ser de nou els cèntrics carrers, plens d’activitat d’un dilluns laborable. Vam acabar a la plaça de davant del Dom, sense mercat. Fou curiós contemplar com canviava totalment la fesomia i la percepció del lloc sense la presència de les parades de menjar. Vam passejar-nos-hi una estona fins a acabar al Rhein. Després de passejar-hi una estona, vam tornar a la taverna del primer dia, a on vam contemplar tot el procés d’elaboració de la cervesa i en vam fer un bon tast en unes divertides màquines, a on podíem escollir entre 3 i 5 litres del deliciós líquid. Vam dinar molt bé, i per acabar un Apfelstrudel que llepar-se’n els dits. De nou amb la panxa ben plena, vam anar a l’hotel a recollir les maletes que ens guardaven, vam pujar al bus i cap a l’aeroport. Per mala sort, vam sortir amb bastant retard. Primer ens vam haver d’esperar abans d’embarcar i després una hora ben bona dins de l’avió. Finalment ens vam enlairar i vam retornar cap a les 11 a terres catalanes! Un viatge, amb un gran ambient, molt bona companyia i amb ganes de tornar a repetir!
(La imatge correspon a les torres del Dom de la ciutat de Mainz).

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació