Japó: dia 3. Primer dia sencer a Naha, Okinawa

El tercer dia del viatge es lleva amb la humitat característica de l’illa, una humitat que se’t posa dins dels pulmons només de posar-hi els peus. Baixem a esmorzar i una mica espantades, en adonem que és un esmorzar japonès, talment un dinar. Però mig amagats en un racó descobrim el cafè, els croisants i els iogurts! De totes maneres, m’atreveixo a fer un tast del menjar japonès per esmorzar i no en quedo desencantada. Amb l’estómac satisfet i amb una xafogor i un sol de mil dimonis, sortim a passejar, buscant, primerament, un adaptador pels aparells que portem! Fins i tot en això han de ser diferents els japonesos! Al cap d’una bona estona de peregrinatge, en uns grans magatzems, n’acabem trobant un. Abans, però, hem preguntat a multitud de gent i gairebé ningú ens sabia contestar, car, sorprenentment, poquíssima gent parla anglès! Ni els més joves. Es fan servir d’un traductor via internet per comunicar-se. Després d’això, enfilem el carrer principal de la ciutat, el Kokusai-dori, ple d’infinitat de botigues amb productes de tota mena, des de souve nirs a menjar de tot tipus i tot inintel·ligible! Els carrers són plens de gent que entra i surt, surt i entra, i els venedors et conviden amablement a visitar les seves botigues. A finals del matí entrem al mercat de Makishi Public Market Sense paraules de la immensitat d’aquest espai, que es perd com en un laberint de tot tipus de productes, dels quals en compro alguns i m’atreveixo a tastar algun dolç (boníssim, per cert! J!). Al cap d’una bona estona de passeig, marxem i anem a dinar. Mentre fem l’àpat (amb menges més occidentals que orientals, tot sigui dit), es posa a ploure. Quan sortim, la xim-xim ens acompanya en la nostra odissea lingüística per preguntar a on és l’oficina de turisme. Finalment, la trobem, i una senyora molt amable ens indica què podem visitar en un perfecte anglès. Així doncs, seguint els seus consells, ja ben entrada la tarda anem cap a la platja Naminoue, que segons el mapa és preciosa. Quan hi arribem, decepció total: sí, un bonic penya-segat coronat per un temple però alhora, una platja acotada, plena de filferros d’una obra que hi ha en construcció just davant, i per acabar-ho d’adobar, una autopista hi passa pel damunt. Marxem amb la xafogor fent-nos companyia i de tornada cap al Kokusai-dori, passem pel Wakasa park sense gaire pena ni glòria. Per acabar d’eixugar la tarda, passem les últimes hores de llum passejant pel cèntric carrer, flanquejat a cada extrem per dos lleons, els Shisa (per a més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Shisa) els símbols de l’illa, juntament amb els porquets Agu, oriünds de l’illa, a jutjar per les imatges que poblen les cistelles de records. La tarda s’escola ràpidament entre les botigues. A les vuit ja és fosc, però continuem passejant abans de sopar un àpat ja bastant oriental i fer l’última passejada per les botigues (tot i ser més de les 10) encara obertes. Finalment, arribem a l’hotel i anem a descansar, quedant-me sobretot del dia que s’acaba, l’amabilitat de la gran majoria de gent!
Deixo una foto d'algunes menges del gegant mercat Makishi Public Market i Machigwa mercat. L'especialitat d'aquesta zona és un meló amarg anomenat Goya, que segons diuen és el rei dels vegetals estiuencs. Ric en vitamina C prevé, segons la gent d'aquí de les malalties estiuenques i ajuda a allargar al vida!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís