Examen (un conte)

Toc toc. La porta del despatx, tancada perquè ningú em destorbi mentre llegeixo el diari via internet entre informe i informe, entre preparació de classe i classe. El meu company de despatx entra sigil·losament i em pregunta si li puc fer un favor. Assenteixo, sense saber de què va la cosa, i ja al moment me’n penedeixo. El meu amic i company em demana si a la tarda puc anar a vigilar un examen, car ell té una reunió. D’acord, ho faré. Però quina mandra! El matí s’escola ràpidament entre trucades de telèfon, preparació de power points i poca cosa més. Dino un entrepà i em disposo a recollir les còpies dels exàmens, amagades al fons d’un recòndit calaix. Quan surto del despatx, però, amb els exàmens i uns quants papers per llegir, se m’acut que em puc endur el portàtil. Tal dit, tal fet. Agafo la motxilla i vaig cap a la classe. Connecto l’ordinador, faig la meva paradeta i començo a fer entrar els alumnes. Nerviosos, tensos, a alguns els tremolen les cames, altres intenten matusserament amagar alguna xuleta. A on va aquella noia, amb la fred que carda en ple gener, amb aquell escot! Ja ho veig, en sobresurt un petit trosset de paper. A quin lloc d’anar a amagar la xuleta. I com li hauré de dir. Que m’ensenyi els pits?! Vaja, quin dilema només de començar la feina encomanada a última hora! Si veig que es mira molt el pitram, alguna cosa hauré de fer... S’asseuen, amb cares esporuguides i els hi endinyo l’examen. A alguns les cares se’ls relaxen, a d’altres se’ls contrauen les faccions talment com si defequessin. Els dic que tenen dues hores per contestar els fulls plens de preguntes i esquemes. Pocs ja m’escolten, la majoria estan ja absorts per la lletra impresa. M’assec i em poso davant del PC. No tinc ganes de fotre res, sincerament. Vaig mirant a uns i a d’altres. La noia de l’escot vertiginós de moment no fa cap gest sospitós. Tanmateix, qui sí que el fa és un noi un parell de cadires més endarrere. Es mou nerviosament, les cames se li mouen al 100 per hora, i mira fixament la sola de les sabates. M’aixeco i dissimuladament, dono un vol per la classe. El noi es calma, no veig res més sospitós. Torno a seure i decideixo connectar-me a internet. Quin gran invent que és això del wi-fi! Entro al messenger i veig que hi ha alguns amics connectats. De seguida em comença a parlar un amic que té com a pseudònim TC (no desvetllaré ara qui és!). Fa dies que no el veig. El tinc afegit des que en uns campaments a on els dos fèiem de monitors, entre herbes i copes vam acabar cavalcant un damunt de l’altra de manera alternativa. Des de llavors, vam coincidir en un parell de festes i sempre vam acabar de la mateixa manera; ment espessa, cossos calents i clau final. En TC m’envia un emoticó que em saluda. Li contesto. Em diu que faig i li explico que estic vigilant un examen, i que m’estic avorrint com la meva ostra que fa dies que no tasta res. Es posa a riure i em diu que si està gaire deprimida se l’haurà de fer alegrar. Li envio un altre símbol amb un somriure. Ell està a l’oficina, sense ganes de treballar. Em proposa que miri els nois que tinc a classe i pensi en quin deu estar més ben dotat. Faig una guipada ràpida a l’aula atapeïda, supurant de suors i nervis a cada racó. Em fixo en un noi del fons de l’aula. Poques vegades l’he vist per la facultat. Miro la fitxa d’alumnes i veig que és un repetidor que ja està a cinquena convocatòria. El que m’ha atret d’ell és la innocència de la seva mirada. De seguida, però, tinc la sensació que al llit li costaria molt fer-me córrer. Miro per tota l’aula i tot en ordre. Si copien ho fan servir xuletes, realment ho fan molt bé! Ara la vista es deté en un noi castany, que freqüenta més el bar que les aules. Ja fa temps que el seu culet ha captivat els meus ulls. El sap moure amb gràcia... però si el miro frontalment, sota el baix ventre hi té poc volum... La pantalleta de l’ordinador m’assenyala que en TC em parla; m’espeta si ja m’han vingut ganes de passar una estona de plaer amb algun dels nois que està suant la cansalada per aprovar l’assignatura. Ell escriu amb lletra píxelada que la cafetera que porta sota els pantalons cada vegada bull més en observar com la secretària de direcció està recollint els papers escampats sobre la seva taula; diu que ja sent l’escalfor del seu pitram embolcallant la seva tendre minga. Just acabades de llegir les seves paraules, el meu esguard es creua amb el del noi que tinc just al davant. De tant mirar endarrere, al fons de la classe no he vist el xaval que hi ha davant dels meus nassos! Les seves natges amagades darrere uns texans reposen sobre el tou de la seva cama. El cos corbat, talment un model que espera ser pintat o modelat, tot ell concentrat, escrivint amb la mà esquerra una lletra aparentment intel·ligible. Me l’he imaginat amb un cos atlètic, nu, amb unes abdominals ben marcades, esperant que una deesa (que ja m’agradaria ser jo!) el porti als llimbs del plaer. Els pensaments se m’escapen, però retorno de sobte a la realitat quan sento xiuxiueig! Si estem enmig d’un examen, quins nassos que tenen! M’aixeco d’una revolada, vertaderament enutjada. El murmuri cessa immediatament. Faig cara de mala llet, però les mirades furtives que faig al noi de la primera fila fan que ràpidament se’m passi l’emprenyada per la insolència dels alumnes. Mentre me’l miro aixeca el cap i em somriu. Començo a notar un regalim sospitós sota el baix ventre. Em torno a asseure a la taula i continuo xatejant amb el meu amic. Li explico que davant meu tinc un xaval de molt bon veure que em transporta a paradisos irreals. Imagino que els seus llavis són el bolígraf que es passeja per les meves cames, pels meus braços, que fan estremir-me de plaer quan s’amaguen entre les cuixes. Cada vegada estic més sufocada.... miro el rellotge, sort que només falten 10 minuts perquè s’acabi el termini per entregar l’examen. Ho anuncio i als pocs moments, van desfilant els alumnes davant la taula i van entregant els seus coneixements plasmats sobre paper. L’últim que ho ha és l’alumne que tinc al davant, el que m’ha fet posar a 100. Mentre m’entrega l’examen i em pregunta quan estaran corregits, em frega lleument la mà. Sento un calfred, talment com si m’haguessin electrocutat... Ell em somriu i marxa. Tanco el portàtil d’una revolada, sense ni tan sols acomiadar-me del meu amic internauta. No sóc a temps d’arribar al despatx que em tanco al lavabo i em provoco amb els dits una delectança infinita, tot imaginant que li faig un examen particular d’anatomia a l’alumne i que ell l’aprova amb matrícula mentre em cavalca salvatgement i fa que la meva famolenca ostra s’atipi de líquid per fer, entre sospirs, perles de plaer...