Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (XX)

La impressió que un poble pobre però molt motivat podia vèncer a la major potència mundial emprant la guerra de guerrilles va endinsar-se molt en la majoria dels països; fins al punt de considerar-se com el mitjà definitiu de lluita de les nacions pobres contra les riques, cosa de la qual posteriorment s'han apartat moviments com els dels Sense Terra sud-americans. Una conseqüència nefasta d'aquella guerra va ser que Occident no s'interessà per genocidi cambodjà per ser un poble poc desenvolupat que també havia aconseguit vèncer a un aliat dels Estats Units i, per tant, en la mentalitat d'esquerra/revolucionària, no podia ser dolent o si ho era, els informes aportats per organismes com Amnistia Internacional es qualificaven de falses o manipulades pels serveis d'intel·ligència estatunidencs.

Es pot dir que l'Exèrcit dels Estats Units van aprendre molt de les seves experiències al Vietnam. Encara que els polítics d'aquell país van tenir cura després en no fer combatre als seus assessors al costat de les forces locals en regions com Centreamèrica, l'experiència obtinguda al sud-est asiàtic serví per formar a les tropes de països com El Salvador, Guatemala, Hondures, etc. i ser una de les causes per aconseguir detenir els moviments guerrillers d'ideologia comunista a Centreamèrica, que preocuparien als Estats Units en dècades posteriors. En aquella regió, només Nicaragua venceria a la seva revolució.

Al continent africà, només a Etiòpia va vèncer una revolució marxista el 1977 La. La famosa i ineficaç Línia McNamara es posà de nou en pràctica al Sàhara Occidental per aturar els atacs del Front Polisari, que van estar a punt per derrotar per complet al Marroc. Aquests murs de separació entre l'anomenat Sahara Útil i la resta del desert fan servir la mateixa tecnologia de sensors de moviment, detectors de personal i bateries darrere de les barreres físiques que la usada a la Zona Desmilitaritzada, però l'experiència obtinguda va per metre millorar la tecnologia usada a la selva i suposaren així un dels motius pels que Marroc aconseguís contenir al Polisari.

A Europa, ni l'ELAS a Grècia ni el Dev Sol a Turquia van aconseguir imposar-se. Finalment, ni a Àsia ni a Oceania cap moviment marxista aconseguí l'èxit dels vietnamites.

Després del fracàs al Vietnam, les diverses administracions estatunidenques van tractar d'evitar la participació directa en qualsevol altre conflicte, especialment a Amèrica. Tanmateix, quan aquestes es van portar a terme als diferents governs reaccionaren amb rapidesa: l'Administració Clinton retirà a temps les forces enviades a Somàlia per evitar que aquella intervenció se sentís com una nova derrota. A la dècada anterior, l'Administració Reagan retirà del Líban les tropes allà estacionades després d'un atemptat suïcidaa Beirut.

La utilització massiva de l'helicòpter en una guerra asimètrica es demostrà correcta, tot i la derrota final. Tant és així que als conflictes posteriors s'han usat de forma massiva. A les invasions d'Iraq i Afganistan s'han demostrat com el millor mètode per a combatre a un enemic dispers i extremadament mòbil a l'anomenada "Guerra contra el Terrorisme". Així, la majoria dels exèrcits d'inicis del segle xxi van tendir a reforçar i diversificar les seves flotes d'helicòpters davant dels més cridaners, però menys eficaços, caces i bombarders.

Tot i que en un inici la guerra del Vietnam no cridà excessivament l'atenció de Hol·lywood, als anys 80 la producció de pel·lícules sobre el tema va florir amb títols molt destacats com Apocalypse Now, The Deer Hunter o Platoon. Aquesta atenció per part de la indústria cinematogràfica nord-americana contrasta amb l'escàs interès del cinema francès per la seva derrota una generació abans.

Al contrari que les anàlisis històriques i fins i tot la mateixa societat estatunidenca, el cinema sí que va saber assimilar la derrota estatunidenca. Així es passà de la patriòtica i poc creïble Green Berets de John Wayne, en la qual apareixen els sacrificats membres de les Forces Especials dels Estats Units en la seva lluita contra els malvats comunistes, obviant les temibles tortures que el llibre original narrava, a una més crítica Apocalypse Now, que preferí arribar a uns pressupostos astronòmics abans de rendir-se a la censura del Pentàgon a canvi dels seus helicòpters. Pel seu costat, el director Oliver Stone realitzà entre 1986 i 1993 tres obres sobre la guerra: Platoon, Nascut el 4 de juliol iCel i Terra. Platoon va rebre 4 premis Oscars i deixà fora de lloc als veterans de guerra, ja que no els retratava pas com a herois (apareix el fragging, les violacions a nenes, els assassinats, l'incendi de poblats, la droga), però també els mostra en situacions molt dures que es veuen obligats a acceptar per la seva condició de pobres, a més del fet que no tots són iguals i també hi ha herois, com el sergent Elias Grodin (interpretat per Willem Dafoe). Born on the Fourth of July només va obtenir dos Oscar (un al millor director), però guanyà als Globus d'Or. A Cel i Terra, basada en els llibres de Le Ly Hayslip, Stone provà d'apropar-se a la visió vietnamita del conflicte, emfatitzant les penúries patides per una jove vietnamita a la que convertia en narradora del film en una versió que cerca un punt de vista neutral, narrant els horrors i les atrocitats d'ambdós bàndols.

Altres clàssics del tema són Full Metal Jacket de Stanley Kubrick i El turó de l'hamburguesa, de John Irvin. També és interessant Jardins de pedra, de Francis Ford Coppola, on uns veterans madurs intenten fer veure a un jove impulsiu que no podran guanyar aquella guerra, davant la creença que amb la seva potència de foc i la seva alta tecnologia podran guanyar contra els arcs i fletxes dels vietnamites (una clara metàfora d'una de les causes de la derrota, el fet de pensar que podrien guanyar a un país subdesenvolupat només a base de bombes).

(continuarà)

(La fotografia correspon a un dels carrers de Hanoi)