Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (XXI)

Una absència en molts llargmetratges és la postura vietnamita, amb poques excepcions com Vietnam Vietnam, mostrant la participació australiana i les accions vietnamites als poblats. S'hauria d'esperar gairebé al segle xxi per veure Quan erem soldats i endinsar-nos una mica més en la vida dels túnels amb els soldats del nord.
També és interessant el musical Hair, perquè mostra l'actitud de la societat civil (especialment del moviment hippie) davant la guerra.
Els estatunidencs rebia com a roba de camp o de feines 4 pantalons de cotó de color verd oliva o verd boreal, confeccionats amb una butxaca als costats i dues butxaques al darrere amb solapes abotonades.
Rebia 4 camises de feina de cotó de color verd oliva, amb una única butxaca al pit. Els galons de rang es portaven en aquestes camises. Els uniformes americans potser eren els més sofisticats, però també eren molt incòmodes, doncs en part estaven fets de material sintètic. En total, els Estats Units van arribar a produir gairebé 30 milions de pantalons i camises, gairebé el triple que no pas soldats.
Òbviament, els uniformes nord-americans eren de millor qualitat que no pas els artesanals del Viet Cong. Va existir una certa controvèrsia en el debat referent a si la roba interior havia de ser també de color de camuflatge, en cas que els soldats destinats a primera línia de foc tinguessin problemes de camuflatge a l'haver de fer les seves necessitats. Finalment, aquesta idea es desestimà, i als partidaris de mantenir la roba interior blanca, un fet curiós els donà la raó: un grup de soldats havien quedat perduts a la selva, i per aconseguir cridar l'atenció d'algun pilot, van posar la seva roba interior blanca sobre el terra verd formant les sigles SOS. Finalment, van salvar-se.”
S’hi narren les múltiples manifestacions que van tenir lloc arreu del món per aturar-la, a més d’explicar el tracte que dispensaven als americans capturats durant la guerra, els quals se’ls va tractar molt bé. De fet, un dels presoners va acabar essent ambaixador els EUA a Vietnam un cop aquesta dos països van restablir relacions diplomàtiques el 1995. Ens entretenim bastant a dins, ja que a defora plou a bots i a barrals, i també, perquè la història és interessant. M’hi sobren, però, els comentaris d’un pare que li diu al seu fill que a les cel·les dels condemnats a mort “se encierran los más malos”, sense explicar-li res més; moltes vegades els condemnaven a la pena capital només per dissidència política. A fora para la pluja i continuem la marxa fins al temple la literatura. A fora, comprem unes delicioses pastes que ven una dona, i després de pagar 30000 , els mateixos que a la presó, entrem en aquest temple confucianista (https://en.wikipedia.org/wiki/V%C4%83n_Mi%E1%BA%BFu_-_Qu%E1%BB%91c_T%E1%BB%AD_Gi%C3%A1m,_Hanoi) .  Hi ha arbustos arreglats en forma d’animals i sembla que hi hagi només una nau central, però no. Darrera la central encara hi ha més temple i exposició, que visitem tranquil·lament i amb molts pocs turistes. Després de la visita, continuem el periple per la ciutat. Fa moltíssima xafogor, i a més, creuar els carrers amb les motos i cotxes desbocats, esdevé tota una odissea. De camí cap a la següent parada del dia, ens parem a fer un mos en un restaurant. El noi és molt amable i ens serveix molt bé, però costa entendre’s. Quan ja marxem, ens adonem que cuina pràcticament amb una planxa a darrere de la barra! La següent destinació del dia d’avui és el mausoleu de Ho Chi Min (http://www.diariodelviajero.com/asia/vietnam-el-mausoleo-de-ho-chi-minh-en-hanoi; https://es.wikipedia.org/wiki/Mausoleo_de_Ho_Chi_Minh ). La senyalització per entrar-hi és bastant defectuosa i és fàcil equivocar-se i entrar en llocs no permesos, a on, amablement, els militars et diuen que en surtis. Un cop trobem l’entrada, paguem 40000 i entrem. La primera parada és sobre la vida de Ho Chi Min, que no tenia aquest nom originàriament. Estava decidit a alliberar el seu país del jou del colonialistes i durant més de 30 anys va recórrer món. Va viatjar per infinitat de països i indrets per formar-se i va acabar sent fundador del parit comunista francès. Treballava del que calgués i alhora estudiava. En un d’un dels seus viatges, el van detenir durant 13 mesos. A les presons xineses va escriure el seu poemari “Diari de presó”. Finalment, quan va retornar a Vietnam va liderar la revolta per la independència, i més tard, va promoure la reunificació del país. L’exposició és molt llarga i la passem bastant ràpidament, ja que tanquen el museu a les 16.30h i se’ns fa tard. Tampoc tenim temps de veure la seva persona, que s’envia cada any a Rússia per al manteniment. Ho veiem tot una mica i sortim puntualment abans no ens facin fora.
Tal i com s’explica a viquipèdia, Ho Chi Minh (https://en.wikipedia.org/wiki/Ho_Chi_Minh; https://ca.wikipedia.org/wiki/Ho_Chi_Minh ): “Ho Chi Minh  (19 de maig de 1890 - 3 de setembre de 1969) H Chí Minh, en vietnamita), és el nom pel qual va ésser conegut Nguyn Sinh Cung, també anomenat Oncle Ho ("Bác H"). Fou un líder polític i revolucionari vietnamita, i president de la República Democràtica del Vietnam (1954 - 1969).
Amb 15 anys va emigrar a Europa, on es va adherir al comunisme durant la seva estada a França (1915 - 1923). El 1919, Ho Chi Minh va intentar sol·licitar a la Conferència de Versalles igualtat de drets per la colònia francesa d'Indoxina. Membre fundador del Partit Comunista Francès i ferm impulsor de l'antirrevisionisme i la unió de la III Internacional, es va traslladar per un temps a Moscou. Més endavant, el Komintern el va destinar a Hong Kong, on va fundar el Partit Comunista d'Indoxina arran de les revoltes de 1930 a Vietnam.
Va adoptar el nom de Ho Chi Minh (el que il·lumina), tornant al seu país el 1941, on va formar, junt amb altres dirigents, elViet Minh ("Viet Nam Da Lap Dong Minh Hoi", Lliga per la Independència del Vietnam) al qual ràpidament s'hi van afegir grups nacionalistes, quedant Vo Nguyen Giap al capdavant dels grups armats.
El 2 de setembre de 1945 va declarar la independència del Vietnam, que no va ésser acceptada per França, iniciant-se la guerra el desembre de 1946.

Després de la victòria dels independentistes a la Batalla de Dien Bien Phu (7 de maig de 1954), Ho Chi Minh va ésser proclamat president de la República Democràtica del Vietnam. (continuarà)
(La imatge és del munt de motos que hi ha pels carrers de Hanoi)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís