Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (XIX)

Els comunistes van pujar les escales del palau amb les seves banderes. Van arribar al despatx del president i entraren. Amb certa dignitat Minh els digué: "Els hem estat esperant per a poder transferir-los el govern". La resposta va ser: "Vostè no té res per transferir. Pot rendir-se incondicionalment".
Probablement, pocs conflictes han tingut tantes repercussions a la Història contemporània com el del Vietnam, i també poc han atret més l'atenció de novel·listes i, sobretot, cineastes. Els bombardeigs massius i la crueltat de la guerra retransmesa en directe per primera vegada pels mitjans de comunicació acabaren de canviar la imatge que encara hi havia a molts països dels Estats Units, i especialment la que tenien els mateixos estatunidencs de si mateixos. La imatge d'un país enorme esclafant a un altre de petit, i la dels seus soldats realitzant matances fora i dins van resultar demolidores, deixant esclafat (però no mort) l'esperit del Destí Manifest. A les eleccions de 1968, un president dedicat a les reformes socials com Lyndon Johnson s'hagué d'enfrontar a grans desafiaments per part de dos demòcrates oposats a la guerra: els senadorsEugene McCarthy i Bob Kennedy (germà de l'assassinat President Kennedy i també assassinat al final de la campanya). El 31 de març, en vista d'una derrota humiliant segons les enquestes i de la incessant prolongació del conflicte al Vietnam, Johnson es retirà de la contesa presidencial i oferí negociar el final de la guerra. La reelecció de Nixon el 1972 provocà un èxode massiu de ciutadans descontents cap a països com Canadà.
L'oposició a la guerra s'estengué dins i fora dels Estats Units entre la joventut, sent una de les causes dels moviments contra el sistema, com el moviment hippie. Les universitats estatunidenques van ser escenari de manifestacions de protesta contra la implicació dels Estats Units en aquesta guerra no declarada i, en opinió de molts, injustificada. Va haver encontres violents entre els estudiants i la policia amb diverses matances. A l'octubre de 1967, uns 200.000 manifestants marxaren davant del Pentàgon, a Washington, exigint la pau, sent un dels punts més àlgids del moviment pacifista. També és cert que dita situació coincidí amb un dels moments de màxima prosperitat econòmica amb una gran demanda de treball, la qual cosa donava molta seguretat a la joventut i possibilitats de canviar modes i costums.
La signatura dels acords de pau a París no va ser una sortida honorable, com pretenia Nixon, com després demostrà la societat nord-americana cap als desapareguts en combat i, en dècades posteriors, a tots els que evitaren el conflicte d'una manera o altra. A més, el conflicte deixà centenars de milers de soldats amb una àmplia addicció a les drogues i afectats pels efectes de l'agent taronja usat durant la guerra.
L'exèrcit estatunidenc afirmà sempre que havia lluitat com calia, i si no va aconseguir la victòria va ser per tenir les mans lligades a l'esquena, havent de portar als periodistes fins al mateix front, no podent enfrontar-se com desitjaven, etc. Però el trauma del Vietnam durà molt més als militars que no pas a la societat en general. Així, les referències a aquest conflicte en qualsevol guió de cinema que requereixi l'ajut del Pentàgon són discutides fins a la sacietat fins i tot amb l'amenaça de trencar la col·laboració si no s'atén a les seves demandes, com va ser el cas d'Oficial i Cavaller sobre les cançons que cantaven els cadets sobre els nens i el napalm, o TAPS Més enllà de l'honor, on es van haver de canviar els diàlegs, el final i l'actitud del capità de la Guàrdia Nacional perquè s'estrenava deu anys després de la matança de Kent State i podia recordar el fet (els productors necessitaven els carros i els helicòpters), o al mateix James Bond, uns 30 anys després de finalitzar el conflicte, els guionistes van haver de suprimir una frase sobre la possibilitat de començar una nova guerra contra Vietnam si era descobert i pot ser que aquest cop guanyem.
La victòria davant del capitalisme no portà la pau al Vietnam, com el canvi de nom de la seva festa nacional pel de Dia de la Pau pot fer creure. Pocs anys després envairien Cambodja, i els refugiats van seguir augmentant sense que cap país volgués fer-se'n càrrec. Tot i que la invasió del seu veí portà l'alliberament dels cambotjans del seu règim maoista, un dels més sanguinaris del planeta (sinó el que més), no aconseguí la pau. Les lluites contra les restes dels khmers rojos es prolongaren fins a més d'una dècada, amb continuats anuncis de retirada que es retardaven o no s'acomplien, fins que als anys 90 se celebraren eleccions en aquell país.
L'antic Vietnam del Nord va perdre el 70% de la seva infraestructura industrial i de transport, a més de 3.000 escoles, 15 centres universitaris i 10 hospitals.
El medi ambient vietnamita quedà profundament malmès per l'ús d'agent taronja, que desfolià grans extensions de selva que no han tornat a recuperar-se per la invasió del bambú i altres plantes. Però encara pitjor van ser els efectes d'aquestes substàncies sobre la població, tot i que aparentment era innocu, provocà milers d'avortaments, esterilitat i naixements amb malformacions, a més de tots els fills il·legítims amb faccions caucàsiques i africanes, deixats en la pobresa i marginació pels soldats estatunidencs.
A més, els milers d'explosius, municions i mines sense esclatar ni retirar als boscos i arrossars han causat molts danys a l'agricultura, a més de morts entre camperols i amputacions (especialment entre els nens). Aquests efectes provocaren la baixada de producció a les explotacions agrícoles i l'augment de la població urbana que fugia del camp, convertit en camp de batalla. S'han comptabilitzat 10.500.000 refugiats, creant unes pèrdues de 200.000 milions de dòlars.
També és veritat que, tot i que silenciats per la censura oficial, molts vietnamites enyoraven els temps dels iankis i els seus diners. Però amb l'obertura de relacions diplomàtiques als anys 90 i l'ajut econòmic estatunidenc s'han produït situacions de cert desconcert davant tanta generositat.

Les enormes infraestructures de túnels excavats per tot Vietnam actualment formen part de les atraccions que visiten els turistes. Es poden veure les entrades camuflades, recórrer les seves galeries, asseure's a les seves de reunions i fins i tot disparar amb els AK-47. Aquest turisme de guerra ha contribuït a aixecar l'economia del país, molt afeblida després de la caiguda de l'URSS. (continuarà)
(La fotografia correspon al "Hilton de Hanoi", la presó)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís