Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: de Singapur a Cameron Highlands, Malàisia (dia 3, 11 d’agost de 2016) (IV)

El 1961 el primer ministre Tunku Abdul Rahman va proposar la formació de "Malàisia" amb Singapur, Brunei, Borneo del Nord i Sarawak. Els britànics, després de rebre seguretats sobre la seva base a Sarawak hi van estar d'acord i el primer ministre de Singapur Lee Kuan Yew que no creia en un Singapur independent en solitari, també ho va acceptar. Això però va aixecar protestes a Sarawak del Partit del Poble Unit, i a Brunei hi va haver una revolta dirigida per Azahari el desembre de 1962 que els britànics van dominar i que tenia suport indonesi. Una comissió anomenada Cobbold va dictaminar que la majoria de les poblacions de Borneo del Nord i Sarawak eren favorables a la unió amb la Federació Malaia, però en canvi el sultà de Brunei la va rebutjar. El 16 de setembre de 1963 l'estat autònom de Singapur va accedir a la independència i junt amb les antigues colònies britàniques de Borneo del Nord (rebatejada Sabah) i Sarawak es van unir a la federació i van formar Malàisia (Malaysia). Indonèsia s'hi va oposar i hi va haver enfrontaments fronterers fins al maig de 1966. D'altra banda Filipines reclamava Sabah. El govern federal va intervenir a Sabah i Sarawak per assegurar governs fidels. A Kelantan dominava el PMIP (Pan Malayan Islamic Party, Partit Islàmic Pan Malai) oposat al govern.

A les eleccions federals de finals del 1964 la coalició va obtenir la majoria, però els extremistes malais de l'UMNO van forçar a Singapur, de majoria xinesa, a retirar-se de la federació el 9 d'agost de 1965. A les eleccions de 1969 els radicals de l'UMNO i el PMIN van criticar al primer ministre d'haver fet cessions als xinesos mentre que el Partit d'Acció Democràtica (Democratic Action Party DAP), el Gerakan, i el People's Progressive Party (PPP, Partit Progressista del Poble) criticaven les mancances de les minories no malaies. En aquestes eleccions la coalició va conservar la majoria però la va reduir i la MCA va perdre bona part de la seva representació. Les queixes del xinesos van causar disturbis a Kuala Lumpur el 13 de maig de 1969 que van causar segurament centenars de morts. El govern parlamentari va quedar en suspens fins al febrer de 1971.

Tunku Abdul Razak, lloctinent de Tunku Abdul Rahman, va agafar la direcció del partit i del govern (temporalment Director del Consell d'Operacions Nacionals) i ja com a primer ministre el setembre de 1970, amb plenes funcions cinc mesos després. El seu govern va continuar una política d'estabilitat, i va incorporar a la coalició al PMIN, que ara portava el nom de Parti Islam Sa-Malaysia (PSM) quedant integrat en un Front Nacional (NF, Barisan National) encapçalat per l'UMNO que incloïa també el MCA i el MIC i algun altre menor. A les eleccions de 1974 va aconseguir més de dos terços dels diputats (amb 2/3 es podia canviar la Constitució) i el control dels 13 estats. Es van evitar els temes sensibles com l'abolició dels sultanats, la posició dels malais o la ciutadania pels no malais. Des de 1971 es va iniciar la New Economic Policy (NEP) o Nova Política Econòmica que va desenvolupar plans quinquennals (1971-1975, 1976-1980 i 1981-1985) destinats a eradicar la pobresa a les zones rurals. El 1971 l'Acord de Defensa amb la Gran Bretanya (AMDA, Anglo Malayan-després Malaysian- Defensa Agreement) fou substituït pel Five Powers Defense Arrangement amb Austràlia, Gran Bretanya, Nova Zelanda,Singapur i Malaysia. El 1974 va reconèixer a la Xina popular però no va variar la seva política interna i externa anticomunista.

A la mort de Tunku Razak el gener de 1976 va ser substituït per Datuk (després Tun) Hussein Onn, que va renovar la majoria a les eleccions de 1978 i va seguir la mateixa política. El juliol de 1981 el va succeir Mahathir Muhammad que va continuar la línia política com els anteriors, sempre dretana i favorable als Estats Units. Mahahthir era dins de l'UMNO el campió dels malais al si d'una Gran Malaysia. Va guanyar les eleccions de l'abril de 1982 amb més de dos terços però després va tenir un litigi constitucional amb els sultans i va esclatar un escàndol financer de la Banca Bumiputra en la construcció d'edificis a Hong Kong; va enfrontar també la revitalització de l'islamisme i la derrota del Front Nacional a les eleccions de l'estat de Sabah a l'abril de 1985. Però també fou una època de forta expansió econòmica. El govern encara va augmentar la majoria a les eleccions de 1986 (148 escons però ara sobre 177, abans eren 154). A les eleccions de 1990 va obtenir 127 escons de 180 però el 1995 va arribar a la seva màxima valoració amb el 65% del vot i el 84% dels escons.

Als primers anys de la dècada dels noranta Malaysia fou afectada per la crisi financera a Àsia així com conflictes interns que van causar la destitució del viceprimer ministre Dato Seri Anwar Ibrahim que va fundar un nou partit. A les eleccions de 1999 el govern va retrocedir (148 escons sobre 193, amb un 56,5% del vot i el 76% dels escons. El 2003 Mahathir, el primer ministre que més temps havia exercit, va deixar el càrrec a favor del seu lloctinent Abdullah Ahmad Badawi que a les eleccions del 2004 tornava a remuntar amb 198 escons (de 219) amb el 64% del vot (prop del màxim històric) però el 90,5% dels escons (el màxim). (continuarà)

(La fotografia és del paisatge que s'observa camí de Cameron Highlands)