Praga, del 26 al 29 de maig de 2015: visita per Praga (dia 3, 28 de maig de 2016) (XIII)

Els temes de l'obra de Kafka són la soledat, la frustració i l'angoixa, la sensació de culpabilitat que experimenta l'individu en veure's amenaçat per unes forces desconegudes que no arriba a comprendre i que estan fora del seu control. En filosofia, Kafka és afí a Søren Kierkegaard i als existencialistes del segle XX.
Kafka s'emmarca dins l'existencialisme i la filosofia de l'absurd. Els seus escrits expliquen situacions en aparença nímies, però que acaben sent angoixants i reflecteixen el pes del sistema sobre l'individu, augmentat per frases llargues i feixugues i imatges simbòliques. Aquestes situacions són descrites amb màxim detall, de tal manera que el marc ocupa un paper important en la trama, creant l'ambient opressiu i sense sentit que busca l'autor. L'alienació, la identitat i la burocràcia i el control estatal són temes recurrents de Kafka.
Kafka sovint feia ús de la característica pròpia de la llengua alemanya, que permet frases llargues que a vegades poden ocupar una pàgina sencera. Les frases de Kafka proporcionen un impacte inesperat just abans del punt de convertir-se en el significat final i focus. Això s'aconsegueix amb la construcció de certes frases en alemany que requereixen que el verb sigui col·locat al final de la frase. Tals construccions no es poden imitar en altres idiomes, cosa que dificulta la traducció per donar el mateix efecte (o com a mínim equivalent) al lector de la traducció.
Un altre problema virtualment insalvable amb què es troba el traductor és com tractar l'ús intencional de l'autor de certs termes ambigus o de paraules que tenen diversos significats. Un exemple es troba en la primera frase de la Metamorfosi.
Els crítics han interpretat els treballs de Kafka en el context d'una varietat d'escoles literàries, com modernisme, realisme màgic, etc. L'aparent desesperança i absurditat que semblen impregnar els seus treballs es consideren emblemàtiques de l'existencialisme. D'altres han intentat trobar una influència marxista en la seva sàtira de la burocràcia en texts com A la colònia penitenciària, El procés, i El castell, mentre que d'altres assenyalen l'anarquisme com a inspiració pel punt de vista antiburocràtic de Kafka. Tanmateix, hi ha qui interpreta els seus treballs a través de la lent del judaisme (Borges feia uns quants comentaris a aquesta consideració), a través del freudisme (a causa de les seves lluites familiars), o com al·legories d'una metafísica que cerca Déu (Thomas Mann era un defensor d'aquesta teoria).
Més modernament, Walter Benjamin va parlar de la tensió entre la tradició mística i la modernitat metropolitana. Hi ha qui considera, però, que sota les línies de Kafka no es troba cap sentit ocult, que només són històries i contes, ja que el món que desitja Kafka no és res ocult: és un món dels éssers humans, construït per ells mateixos (Hannah Arendt). I, en definitiva, mai s'encén en Kafka l'aura de l'infinit: cada frase val literalment el que diu (Theodor Adorno). Més encara, Roland Barthes, d'acord amb la crítica i traductora kafkiana, Marthe Robert, defensa, abans de res, fixar-se en la seva tècnica "al·lusiva", tècnica que apel·la a alguna cosa defectiva per força, ja que el sentit del món no és enunciable.
Els temes d'alienació i persecució s'emfasitzen repetidament, i l'èmfasi d'aquesta característica és notable en el treball de Marthe Robert, en part inspirat per la contracrítica de Gilles Deleuze i Félix Guattari que apareix en Kafka: por una literatura menor,[17] que es devia molt més a Kafka que a l'estereotip d'una figura solitària escrivint sobre i des de l'angoixa, i que el seu treball era més deliberat, subversiu i "alegre" del que sembla.
A més, una lectura aïllada del treball de Kafka centrada en la futilitat dels personatges que lluiten i sense la influència de cap estudi de la vida de Kafka, revela l'humor de Kafka. L'obra de Kafka, en aquest sentit, no és un reflex escrit de cap de les seves pròpies lluites, sinó un reflex de com la gent inventa les lluites.

Els biògrafs han dit que era comú que Kafka llegís capítols dels llibres en què estava treballant als seus amics més propers, i que aquelles lectures, normalment, es concentraven en el costat humorístic de la seva prosa. Milan Kundera es refereix a l'humor essencialment surrealista de Kafka com a predecessor principal d'artistes comFederico Fellini, Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes i Salman Rushdie. García Márquez deia de la lectura de La Metamorfosi que li mostrava "que era possible escriure d'una manera diferent". (continuarà)
(La imatge correspon a un dels rius de Praga)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís