Tailàndia i Cambodja, dia 3: de Bangkok a Siem Reap (11 d’agost de 2015) (II)

Kamputxea (pronunciació aproximada:kampuŷa) és el nom més estès entre els seus habitants de parla khmer. Entre altres noms utilitzats per referir-se al seu país hi ha Srok Khmae(Estat de Cambodja) iPrateh Khmer(Nació cambodjana).

En català se sol anomenar Cambodja, però també està acceptada la versió Cambotja, forma menys corrent.

El poble cambodjà va ser un dels primers del sud-est asiàtic a adquirir idees polítiques i institucions polítiques índies, així com en establir regnes centralitzats cobrint vasts territoris propers.

El primer regne conegut de l'àrea, Funan, va tenir la màxima esplendor entre els segles V i VI. Va ser succeït pel de Chenla, que va controlar grans àrees dels estats actuals de Cambodja, Vietnam, Laos i Tailàndia.

L'edat daurada de la civilització khmer és el període comprès entre els segles IX i XIII. En aquell llavors el regne de Kambuya, que va atorgar el seu nom a Cambodja, va governar sobre extensos territoris des de la seva capital a la regió d'Angkor a l'oest de Cambodja, a la vora del riu Mekong.

A començaments del segle XIII, Kambuya assolia la seva culminació política i cultural. A més del territori de l'actual Cambodja, el seu territori englobava la zona oriental de Tailàndia, al sud de Laos, i la part meridional del Vietnam fins a l'antic Regne de Txampa.

Alguns factors de la seva decadència foren l'agressivitat dels pobles veïns (especialment els siamesos i els Txampa), les conteses interdinàstiques i el deteriorament gradual del complex sistema d'irrigació del qual depenia la producció d'arròs. La monarquia angkoriana va sobreviure fins al 1431, quan els tailandesos van capturar la ciutat i el rei cambodjà es va escapar cap al sud del país.

El període entre els segles XV i XIX va ser de decadència contínua i pèrdues territorials. Cambodja, però, va gaudir d'un breu període de prosperitat durant el segle XVI gràcies al fet que els seus reis van manar construir els seus capitals a la regió sud-est del Tonle Sap, la qual cosa va impulsar el comerç amb altres parts d'Àsia. Durant aquest període, el país va ser visitat per primera vegada per aventurers i missioners espanyols iportuguesos, com Blas Ruiz d'Hernán González.^[1]

La conquesta tailandesa el 1594 va marcar la caiguda del país, que va passar a dependre dels conflictes dels seus dos estats veïns creixents en poder, Siam i el Vietnam. L'establiment de Vietnam al delta deMekong va conduir a l'annexió d'aquesta àrea a les seves possessions territorials cap a finals del segle XVII. En conseqüència, Cambodja va perdre un dels seus territoris més rics i la seva sortida al mar. Aquest tipus de pèrdues es van succeir durant la primera meitat del segle XIX ja que aquest estat veí pretenia absorbir per complet la terra cambodjana i integrar els seus habitants a la cultura vietnamita.

Després de segles de decadència, Cambodja va ser convertida en protectorat francès el 1863 i juntament amb Vietnam i Laos va formar part de la Indoxina francesa. El 1867, a canvi del reconeixement de Siam del seu protectorat, França es va comprometre a no annexar el territori cambodjà a la Contxinxina i va reconèixer la possessió tailandesa de les províncies de Battambang i d'Angkor. Durant trenta anys el govern colonial va permetre al rei Norodom I dirigir els assumptes interiors del país, reservant els exteriors. Després de la seva mort, el 1904, amb l'ascensió al poder del seu germà Sisowath, els francesos van augmentar el seu poder sobre el tron. La restitució de les dues províncies occidentals que estaven en poder de Siam va fer que el poder colonial es consolidés encara més. L'amistat entre els dos països va continuar amb l'hereu Monivong.

Encara que els francesos van construir certa infraestructura a Cambodja, en particular vies de comunicació, aquest desenvolupament va estar encaminat a la integració d'Indoxina, i no a la millora de les condicions dels habitants. En efecte, els cambodjans estaven molt mal representats en les administracions centrals de Hanoi, la majoria dels professionals i tècnics que treballaven al país eren vietnamites. Per la seva banda, els xinesos controlaven el govern. El 1937, dels 631 estudiants inscrits a la Universitat Indoxina de Hanoi, només 3 eren cambodjans.

Després de l'ocupació japonesa durant la Segona Guerra Mundial, el país va declarar la seva independència el 1953.

Kamputxea Democràtica va ser el nom oficial de Cambodja sota el govern comunista de Pol Pot i el seu partit dels khmers rojos entre 1975 i 1979.

Durant aquest període prop de dos milions de cambodjans van morir a causa de les polítiques d'extermini del que Pol Pot va anomenar "l'enemic ocult", és a dir, tot allò que va considerar contrari al seu pla de construir una nova Cambodja comunista. Aquesta acció va generar un altre tipus de conseqüències com fams i epidèmies que mai van ser ateses.

La seva repercussió més important, però, van ser les 1.700.000 víctimes que va deixar la repressió desencadenada dins del marc de la recerca de l'"enemic ocult". Es calcula que més d'un quart de la població va morir durant el que es coneix com elgenocidi cambodjà. (continuarà)

(La fotografia correspon a Phnom Bakheng, dins del complex d'Angkor Wat)