Tailàndia i Cambodja, dia 7: Chiang Rai i el Triangle d’Or (15 d’agost de 2015) (I)

Ens llevem bastant d’hora i el primer que fem es pujar al terrat de l’hotel a esmorzar. Està ben situat i la vista a la ciutat és molt bonica i agradable. Pots escollir quin menú d’esmorzar vols i prenc quelcom no molt carregat, ja que el dia s’albira que serà llarg. Esperem a la recepció de l’hotel i no triga pas molta estona a arribar una furgoneta ja plena de gent. El guia se’ns presenta, es diu Max i ens anirà explicant moltes coses al llarg del dia. La furgoneta està plena amb australians, canadenca, italians i holandesos. La primera parada del camí la fem al cap d’una bona estona de carretera; mentrestant he aprofitat per fer una capcinada. Arriben a un “hot spring”, un sortidor d’aigua calenta, que bàsicament està muntat pel gaudi del turisme. De manera gratuïta pots posar els peus en aigua calenta, però hi ha parts molt deixades. El dia s’ha aixecat ensopit i plujós, de manera que no ens hi estem gaire. Tot marxant, al costat sembla que hi ha un gran temple, que ens crida l’atenció, però ai las, és una falsa alarma. El guia ens comenta que és un hotel i que actualment té aturada la llicència de funcionament. La següent parada que fem és la White Pagoda o Pagoda Blanca (White Rong Wuhn) (https://en.wikipedia.org/wiki/Wat_Rong_Khun)  En realitat no és  un temple consagrat, sinó que és més una excentricitat d’un artista contemporani tailandès, Chalermchai Kostipipat, que va fer fortuna a Londres.  De retorna a la seva terra natal, va decidir reconstruir aquest temple amb els seus propis diners. Hi porta ja gastada una milionada increïble,  fins al moment uns 40 milions de BATs, però el temple encara no està acabat; de fet, s’espera que s’acabi d’aquí a 60a anys. De fet, si plou no es pot entrar al temple, de blanc impol·lut i ple de petits cristalls, per tal de no embrutar-lo. Talment un temple, cal que les dones vagin tapades, i si s’escau, ja se’t deixa la indumentària. Quan arribem, just acaba de parar de ploure i surt una mica el sol, de manera que podem entrar a l’interior. A dins és impressionant;  a part d’un Buda, també hi ha un gran nombre de dibuixos. Des de figures religioses, fins a pintures d’en Doraemon, Superman, Spiderman, etc. Del tot surrealista; llàstima que l’interior no es pugui fotografiar. Tot seguit, voltem per fora, a on tot és blanc i traspua excentricitat.
(La fotografia correspon a White Pagoda)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís