VORA EL FOC

La Remei s’asseu vora el foc, com ha fet cada hivern durant tota la vida. Està cansada. Els anys li pesen, les cataractes li fan la guitza i els genolls li flaquegen. Atia el foc i s’endormisca mentre la filla fa el sopar. Imatges de la verema i del blat a punt de segar se li barregen amb els records dels balls de joventut, de les penúries de la guerra i la gana de la postguerra, amb el naixement dels fills i la seva història d’amor amb l’Àngel. Els rostres del germà Narcís, que mai tornà de la guerra i el del pare, que travessà els Pirineus cap a un exili sense retorn se li dibuixen més vívids que mai enmig de la somnolència vespertina. La vida de la Remei, heroïna anònima que salvà un bon grapat de vides en els anys foscos de la postguerra,  sempre lluitant i treballant en la clandestinitat per un nou demà, s’apaga lentament. Però quan la besnéta se li asseu a la falda, a la Remei encara li queden forces per contar-li  la vella història d’en “Polifem”, heretada de viva veu, generació rere generació, dona rere dona. Sempre vora el foc. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís