Melangia


MELANGIA
A la Chicago dels anys 20,
enmig de gàngsters i
una melodia de jazz,
he enyorat el teu rostre.
Sota la tempesta de neu,
en una ciutat del nord,
amb els peus glaçats
i la mirada vidriosa
he trobat a faltar l’escalf
de les teves mans.
Creuant la gran Muralla,
Orient enllà, esquivant dracs,
m’ha acompanyat el record
de la teva mirada.
Dins dels meus llençols,
a la vella Irlanda,
en un dia de primavera,
m’hi ha mancat el teu somriure.
Sota l’espetec d’un volcà,
prop de l’equador,
les espurnes de foc,
m’han il·luminat
la remembrança dels teus llavis.
Mentre m’embolcalla
l’espiral de fulles tardorenques,
a la Girona immortal,
la teva olor
m’ha impregnat els sentits.
Avui, deixant enrere la melangia,
he arribat a destí,
després d’un llarg viatge
Mediterrani enllà:
he desembarcat a Ítaca.
Ja no he enyorat res més de tu.

Ítaca ets tu.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís