Estora

ESTORA

Els peus llisquen

damunt la banca estora

que se’m dibuixa sota els peus.

Horitzó enllà,

el roig del sol

en aquest capvespre d’hivern,

trenca la línia perfecta de blanc i blau.

Amatents a la fosca venidora,

els ànecs xisclen sense descans;

un cavall busca brins d’herba,

enmig de l’espessa capa de neu.

Prop del meus peus,

un esquirol em contempla,

impertèrrit, tot rosegant una nou.

Li sostinc la mirada, fins que un cop de vent,

gèlid, em desfà de l’embruix.

El sol ja no es veu a l’horitzó;

la lluna, plena i esplendorosa,

li agafa el relleu.

Retorno cap a casa, capcota,

deixant les petges del passat,

damunt l’estora blanca.

Quan obro la porta, l’hivern de l’exterior

es transmuta en un estiu interior.

Espetec de llenya a la llar de foc,

i copa de vi entre els dits;

endins se m’encén un desig,

íntim, personal i intransferible.

Un desig  simple:

de vida, un desig de llibertat.