Enmig del silenci


ENMIG DEL SILENCI
Enmig del silenci
damunt una estora blanca,
la impetuosa silueta
d’un arbre despullat
em fa companyia.
El vell tronc és la llar
d’un esquirol entremaliat,
que salta de branca en branca,
sota la llum d’un tènue fanal.
Contemplo absorta
el seu tragí,
buscant refugi per
resguardar-se d’una tempesta
que es presagia imminent.
La fredor de defora
m’impregna el cos,
abatut, en la fosca i freda nit.
Una llàgrima llisca galtes avall.
Traïdora i inesperada,
s’escapa del meus pensaments.
Ja dins del seu cau,
diviso l’esquirol,
que rosega una nou,
aliè a la furtiva mirada
a la seva intimitat.
I als meus llavis retorna  el gust,
dels petons rebutjats,
dels petons donats,

del petons que em queden per regalar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís