Dia 3 (1de març de 2015): de Chicago a Filadèlfia (i III)

Les hores dins del museu passen volant: art xinès, art africà, art precolombí es barregen amb pintures, art modern, art contemporani, etc  (http://www.artic.edu/aic/collections/) . Entre moltes coses, em crida l’atenció l’exposició de budes, l’art grec i romà i històries com una escultura sudamericana que simbolitza com els guerrers es posaven damunt seu la pell dels seus enemics per agafar forces. També em deixa molt impressionada una exposició itinerant d’art bizantí (http://www.artic.edu/exhibition/heaven-and-earth-art-byzantium-greek-collections). De fet, gairebé tot em captiva i seria llarguíssim d’explicar les sensacions sentides davant de cada quadre, de cada escultura contemplada. Les hores dins del museu volen. Pintures d’autors mundialment reconeguts i d’altres no tant, escultures, HISTÒRIA en majúscules. Hi ha moments que em quedo encantada amb la impetuositat i la meravella que allí dins hi ha. De fet, un dels millors museus que mai he visitat, sinó el millor. També m’agrada molt la política que tenen de tenir wi-fi i fer que el visitant pugui tirar fotografies i compartir-ho per les xarxes socials. Només certes exposicions estan vetades per immortalitzar. El que més em costa d’entendre, però, és l’art contemporani... Finalment, sortim, ja que no ens queda molt temps. Just davant del museu hi ha un establiment de la cadena Così (https://getcosi.com/) ,  a on es menja prou bé. Després de recuperar forces, fer algunes compres i un cafè, agafem el metro que ens portarà a l’hostal per última vegada per agafar les maletes i anar cap a l’aeroport, just quan el dia ja fendeix. El trajecte cap a l’aeroport el fem gairebé soles dins del vagó. Tot i que el mal temps podria fer presagiar que no ens enlairarem, degut a les condicions climatològiques que hi ha Filadèlfia, finalment ho fem, malgrat que amb més d’una hora de retard. Quan arribem a Filadèlfia, ja són la una de la matinada passades. Els de l’aparcament ens vénen a recollir, però encara ens espera una última sorpresa: hi ha hagut una tempesta de gel i al damunt del cotxe hi ha uns tres centímetres de gel, que pacientment esperem que, amb l’escalfor del cotxe, es desfacin una mica i ho puguem treure. El sòl és una autèntica pista de gel i cal anar amb compte. Fem el trajecte cap a Kennett Square amb paciència i ja molt entrada la matinada arribem a lloc. Tot i el cansament, en costa agafar el son, i rememoro les hores passades a Chicago, una ciutat que m’ha captivat i a on m’agradaria tornar. Això sí, amb més sol i bon temps!
(La imatge correspon a un quadre de Van Gogh)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís