Dia 1 (27 de febrer de 2015): de Filadèlfia a Chicago (IV)

El llac Michigan (http://en.wikipedia.org/wiki/Lake_Michigan; http://en.wikipedia.org/wiki/Great_Lakes; http://ca.wikipedia.org/wiki/Llac_Michigan) , tal i com s’explicita a viquipèdia, “El llac Michigan és un dels cinc Grans Llacs d'Amèrica del Nord. Està envoltat pels estats de Indiana, Illinois (en la ciutat més gran de Illinois i la tercera més gran dels Estats Units, Chicago, el llac Michigan s'estén uns 47 km.), Wisconsin i Michigan, que rep el seu nom del llac.
El llac Michigan és l'únic dels Grans Llacs que es troba completament dins dels Estats Units; els altres estan compartits amb elCanadà. La seua superfície és de 57.750 km² i el converteix en el llac més gran pertanyent a un únic país i el cinquè llac més gran del món. Arriba a una profunditat de 281 metres. El seu volum és de 4.918 km cúbics d'aigua. Se situa al mateix nivell que el llac Huró, amb el qual es connecta.
Davant la costa del llac Michigan hi viuen uns 12 milions de persones. Moltes petites ciutats del nord de Michigan se centren en un turisme que aprofita la bellesa i les activitats recreatives del llac. Aquestes ciutats incrementen la seua població en temporada turística gràcies als visitants de Chicago, Milwaukee, Detroit, i altres ciutats de l'interior de Michigan. L'extrem sud del llac està força industrialitzat.”
Seguint els consells de l’Hugo, l’anem vorejant. Som les úniques que passem pel costat. La bellesa del paisatge és increïble, però el fred, encara més. Amb la rasca i el vent (per alguna cosa Chicago és coneguda com la “Windy city”, la ciutat del vent), encara que lleu, la sensació de fredor és increïble. Tant, que ni em noto les extremitats i ens endinsem de nou cap a la zona del centre de la ciutat després d’una bona estona de passeig. El primer que fem és buscar un lloc per prendre una beguda calenta i carregar els aparells electrònics. Als EUA, un país a on la utilització del mòbil és preponderant, en molts establiments ja disposen de llocs de càrrega i de wi-fi. Tinc tanta fred que em costa aguantar el vas de cafè que tinc entre les mans. Un cop ens hem recuperat un xic, optem per tornar a la trinxera, al carrer. Passem per una zona molt financera, amb grans edificis i a on la gent plega de treballar. Amb les hores ja hem après a combatre un xic les baixes temperatures, aprenent a tapar-nos amb els barrets i les bufandes. La següent parada del capvespre és l’skydeck (http://theskydeck.com/), situat a la torre Willis (http://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Willis) i és l’edifici, segons sembla, més alt dels EUA amb 442 metres. Paguem els 19.50 dòlars d’entrada i pugem fins al pis 103, a 412 metres d’alçada. Des d’allí es veu la immensitat de la ciutat, que arriba més enllà d’on arriba la vista. En ser de nit, la imatge de milers de llum va és bonica. Una de les característiques de lloc és que hi ha com una mena de plataformes retràctils amb vidres al terra que permeten estar gairebé en suspensió damunt de la ciutat. Aquestes plataformes són petites i hi ha cua de gent per poder-s’hi fer una fotografia, de manera que és un vist i no vist. La imatge des de dalt no està malament, però per valer 19.50$ és una mica d’estafa. (continuarà)
(La imatge és des del cim de la Torre Willis, amb Chicago il·luminada)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís