Dia 2 (28 de febrer de 2015): descobrint Chicago (i III)

I des d’allí, cap a l’hostal, a on descansem una miqueta abans d’agafar un nou bus, que ens porta, enmig d’una intensa nevada, per tota l’avinguda Broadway fins deixar-nos davant del Green Mill (http://greenmilljazz.com/; http://en.wikipedia.org/wiki/Green_Mill_Cocktail_Lounge ) , un local mític i emblemàtic del Chicago dels anys 20-30, dels anys dels gàngsters, freqüentat, entre altres, pel mític Al Capone (http://en.wikipedia.org/wiki/Al_Capone; http://ca.wikipedia.org/wiki/Al_Capone ) (fins i tot hi ha tours organitzats per la ciutat per visitar els llocs més típics a on anaven els gàngsters!), inspirador de més d’una pel·lícula. Dins del local es conserva l’ambient de fa gairebé un segle. Només es pot pagar en efectiu i controlen moltíssim que no es faci soroll i interrompi els concerts com el que veiem. El preu de l’entrada no és car: 12$; les begudes tampoc són cares, però el que sí que costa de trobar és un seient. El concert de jazz és agradable, l’estona em passa volant. Per una estona em sento transportada als anys 20 del segle passat; sembla que d’un moment a l’altre, entremig de la música i la melodia de la cantant, entraran els gàngsters. Imagino els tractes que allí devien tenir lloc, les històries que amaga el local, les morts i els amors. Per una estona em sento com si estigués dins d’una pel·lícula. Durant la nostra estada allí també establim conversa amb una parella oriünda de la ciutat que s’asseu davant nostre, amb la seva filla que habitualment és cambrera del local, segons ens expliquen. Però el cansament ens venç  i marxem cap a l’hostal, ja passada la mitjanit. Abans, però, ens parem al restaurant mexicà de la nit anterior i de nou degusto un deliciós “taco” abans d’anar a dormir. Em costa adormir-me; reflexiono amb la meva relació d’amor-odi profund amb EUA i els seus habitants. Però quan finalment aconsegueixo adormir-me, ni el soroll de la calefacció em desperta.

(La imatge és de l'exterior del Green Mill)