Xina i el Tibet, dia 14 (9 d’agost de 2013): de Lhasa a Xangai


Avui és un dia de trànsit. Al matí em llevo, ja amb l’enyor de saber que és l’últim dia al Tibet. Després d’esmorzar amb els belgues, amb qui coincideixo al menjador (ells marxen avui cap a les muntanyes), em torno a perdre pels carrers de Lhasa, pel barri antic, pel Barkhor, que encara està despertant. Entro a la plaça del monestir de Jokhang i és impressionant la cua de gent que hi ha esperant per a poder entrar al temple a resar, hi dóna gairebé mitja volta. Com els pelegrins, faig la volta al temple en el sentit de les agulles del rellotge i contemplo, sota el cel més blau que hagi vist mai, com la gent resa, les dones amb els seus vestits tapats fins als peus, negres, però amb una mena de davantals de colors, el seus barrets i les seves trenes llarguíssimes adornades amb fils de colors, moltes amb una mena de cosa que va donant voltes mentre resen, quan no passen el rosari. Els homes porten també barret i vestit negre. I em torno a emocionar, se’m posa la pell de gallina amb l’emoció i l’energia que allí es desprèn. També hi ha nois que resen estirant-se al terra, com ja he vist fer d’antuvi, i a qui molta gent posa diners als davantals que porten per no fer-se mal quan s’estiren a terra. També torno a passejar per les botigues i les paradetes, que encara no estan del tot muntades. I em fixo, amb un somriure als llavis, que aquí també hi ha la fal·lera pel Barça, com en altres llocs. El primer dia de ser a Lhasa ja vaig veure un cotxe amb l’escut del Barça, i també he vist gent oriünda amb la samarreta del Barça, que venen a moltes paradetes (del Madrid també, però amb menys quantitat J!). També em fixo que molta gent fuma. I és que a la Xina no hi ha restricció de fumar i encara, a molts llocs, es pot fumar a dintre, incloent bars, hotels i restaurants! Finalment, retorno a l’hotel i encara m’he d’esperar un parell l d’hores abans no em vinguin a recollir un guia i un xofer, car m’han d’acompanyar a l’aeroport. Quan vénen, estic intranquil·la, ja que queda una bona estona de camí i no vaig sobrada de temps. Tot i els nervis que tinc per dins, contemplo de nou el bell paisatge que hi ha entre l’aeroport de Gongkar i Lhasa. Muntanyes imponents, algunes encara amb restes de neu, gent treballant els camps, els rius, i un munt de camps amb les cabanes de palla que ja havia vist en arribar. Travessem l’últim i llarg túnel i arribem a l’aeroport. La veritat és que em passaria hores contemplant el paisatge i em quedaria de grat uns dies més. Un cop a l’aeroport, és moment de facturar les maletes i acomiadar-me del guia. Fins i tot aquí tenen controlat qui entra i qui no a l’aeroport! Passo els tediosos controls de seguretat (aquí tot i que no pitis, et registren de dalt a baix) i un cop a dins... retard del vol, com no! Passo l’estona com puc i finalment, embarquem.  I quan podem marxar, em sembla que em transformo en un ocell... Em quedo extasiada amb el paisatge que puc veure des del meu seient al costat de la finestra. Muntanyes que semblen tretes d’una pel·lícula o d’un prodigiós somni. Verdes, algunes escarpades, algunes coronades per neu o totalment nevades. Valls amb petites casetes al voltant, llacs d’aigua blava perduts entremig, quin espectacle tan grandiós! M’imagino com deu ser poder-les caminar o com deu viure la gent en aquells verals. És com si veiés una pel·lícula que voldria que no s’acabés. De tant en tant, però, algun núvol fa la guitza i aprofito per dinar una mica d’arròs que ens porten, tot i que ja són les quatre passades. I fins que arribem de nou a Xi’an, a on fem escala, no em canso de mirar el paisatge. Arribem amb retard, però el vol fins a Xangai ens espera. I a sobre, ens fa esperar, perquè marxem amb una altra hora de retard. Totes les vegades que volo amb China Eastern airlines, anem amb retard! Quan ens enlairem, ens donen sopar, però pico quelcom tot i que no tinc gaire gana. Estic cansada de vols i de transbords, però quan ja és negra nit, arribem a Xangai. Quan estem a punt d’aterrar, flipo amb el paisatge, milers i milers de llums i d’edificis (no és per menys en una ciutat futurista i amb més de 23 milions d’habitants!), res més a l’horitzó. Fins i tot, des de l’avió veig una pantalla gegant a dalt d’un gratacel i puc veure clarament les lletres xineses! I quan ja toquem terra, de nou em fa molta ràbia que la gent, quan encara no ha ni acabat d’aterrar l’avió, ja connecta i truca amb els mòbils, quan s’avisa que això no es pot fer (i per alguna cosa deu ser!). Ens ve a recollir una jardinera i de nou, després de la tranquil·litat del Tibet i del clima agradable, el brogit de Xangai i una espantosa xafogor. Quan surto amb dues hores de retard de la terminal, trobo la guia, la Melody, i un xofer que m’esperen. I encara tardem una hora més a entrar a Xangai i arribar a l’hotel a on m’allotjaré, el Holiday Inn Zhabei, a on ja més que passada la mitjanit em deixen.  I poca cosa més que contemplar la vista il·luminada de la ciutat des del 25è pis i a dormir...
(La imatge correspon a un cartell explicatiu de la zona del Barkhor)
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís