Xina i el Tibet, dia 13 (8 d’agost de 2013): Lhasa II (el Palau d’estiu i el Temple de Sera) (II)

Una altra cosa que ens explica és com s’escull un Dalai Lama. El Dalai Lama que regna rep una sèrie de missatges i els deixa escrits en clau críptica. Quan mor, els monjos i el Lama Panchen (http://en.wikipedia.org/wiki/Panchen_Lama) , en funció del que ha deixat escrit el Dalai Lama, el busquen.  Saben quan ha nascut, a quina zona i algun altre detall. I quan hi van, com que hi poden haver uns quants nens amb aquestes característiques, els hi ofereixen diferents coses. I el nen que és un vertader Dalai Lama, enlloc d’agafar per exemple llaminadures, agafarà un objecte que ha pertangut a un Dalai Lama anterior. La llegenda també diu que tots els Dalai Lama tenen com una taca característica a algun lloc del seu cos que confirma que ho són. Una altra cosa que ens menciona i que més tard li preguntarem i que ell ens afirmarà davant les nostres explicacions, és la funció del Lama Panchen (http://14dalailama.galeon.com/mascotas767852.html ). El Lama Panchen ve a ser com el segon Dalai Lama, escollit pel primer i que té com a funció, entre altres, ser un dels que esculli  el futur Dalai Lama. Doncs es veu que quan el Dalai Lama actual va escollir el Lama Panchen, un nen, poc després tant ell com la seva família van desaparèixer misteriosament i el govern xinès va posar el seu Lama Panchen, adoctrinat per ells (http://en.wikipedia.org/wiki/Gedhun_Choekyi_Nyima) . I ara la gran temença és que quan mori el Dalai Lama actual i es busqui un nou Dalai Lama, torni a succeir el mateix.  Continuem passejant una estona pel palau d’estiu, veiem a la gent, amb qui intercanvio un munt de somriures, car és la seva manera de saludar-te, escoltem la seva òpera i finalment, marxem. El proper destí, amb una ciutat a vessar, és trobar un lloc per dinar. I ho fem prop del Jokhang Temple, en un restaurant diferent del d’ahir, a on mengem, pel meu gust, més barat i més bo, el Lhasa Kitchen. Demano una mena d’ “empanada” farcia de verdures que se’m desfà a la boca de tant deliciosa que és! Amb la panxa ben plena, i després d’una molt agradable conversa amb els belgues, els espanyols i les americanes, enfilem de nou al cotxe i anem al nostre proper destí, en aquest cas el monestir de Sera (http://en.wikipedia.org/wiki/Sera_monastery) , que està a cinc quilòmetres del centre de la ciutat. Quan hi arribem la imatge és espectacular: belles muntanyes i  a baix, el monestir! Aquest monestir va ser construït el 1419 per un deixeble de Tsongkhapa (em sembla recordar que del Buda que porta la caputxa groga; http://en.wikipedia.org/wiki/Je_Tsongkhapa ). És bastant gran; quan va ser fundat ni havia uns 3000 monjos i en l’actualitat, n’hi ha uns 250-300. Pugem una costa empinada i de camí, veiem gent pregant i també les cases a on habiten els monjos. I aquí, sota un sol de justícia, és a on fem una bona estona de cua abans d’entrar. Abans d’entrar, però, passem per un lloc a on els monjos transcriuen i escriuen textos; abans ho feien sobre fusta i ara sobre paper. Ah, i si vols fer una foto, has de pagar 5 iuans! Un cop aconseguim entrar, el primer que veiem és els tres budes, el del passat, el del present i el del futur. I un cop a dins, veiem més i més budes i també monjos. Aquest monestir és tradicional pel fet que quan els nens no estan bé o no dormen, els pares o els avis els hi porten i els monjos els hi posen una mena d’ungüent al nas i molts en surten amb una taca negra al front! Els que ho fan, ho fan davant de la cara d’un buda, ja no sé quin. I també em crida poderosament l’atenció el fet que els monjos recullen els diners a sacades! Impressionant! Tot seguit pugem a una mena de terrat i a algunes estances més, plenes d’estatuetes abans de baixar per unes empinadíssimes escales. Li pregunto al guia perquè ho són tant i em diu que és per tal de fer exercici, tot i que a les persones grans els hi costa molt pujar-les i baixar-les i sovint ho han de fer acompanyades de joves.  També li pregunto pel res que fan quan s’estiren a terra i em respon que és una altra manera de resar i alhora fer exercici. Quan resen, sempre solen estar en moviment i és alhora una manera de pregar i fer salut. Quan prega, la gent tibetana posa els dos dits índexs amagats entre els altres, mentre que quan ho fan a altres llocs, no.  Ens mana la pressa i sortim: a dins del mateix recinte, de 3.30 a 5 de la tarda, hi té lloc un debat de monjos. En aquest lloc, hi ha molts monjos joves en grup. Tal i com ens explica el guia, es fan preguntes sobre els textos religiosos que han llegit al matí. I han de saber les respostes. De fet, cadascú les interpreta una mica com vol, i per això es fan els debats, per posar-ho en comú. En alguns monjos la cara és de mala llet autèntica, però el guia ens explica que amb aquests debats aprenen a controlar l’agressivitat. Quan responen bé, piquen fortament de mans i es pugen el rosari fins a l’espatlla, com a significat que s’estan omplint de coneixement. Si ho fan bé piquen amb els dos palmells, sinó amb el dors i el palmell. Val la pena veure l’èmfasi amb què ho debaten! (continuarà)

(La imatge correspon al Temple de Sera i el vídeo, al debat dels monjos)