Xina i el Tibet, dia 12 (7 d’agost de 2013): Lhasa (el Palau de Potala i el temple de Jokhang) (II)

Finalment, com que no podem anar per lliures, hem de marxar-ne, tot i que m’hi passaria hores i hores aprenent més de la cultura i la religió tibetana. Tot seguit el guia ens porta a un parc proper a on hi ha cants i balls tradicionals tibetans, els lhoma (http://en.wikipedia.org/wiki/Tibetan_opera) . I és que aquests dies és la festa del iogurt! Per això me’n van posar ahir a l’habitació i per aquest motiu, com sabré més tard, es van tallar les comunicacions d’internet. La festa del iogurt (http://en.wikipedia.org/wiki/Tibetan_festivals), el Sho Dun festival (http://en.wikipedia.org/wiki/Sho_Dun_Festival)  és molt important i congrega a moltíssimes persones. Anem a veure els seus cants i balls, però el guia ens indica que ens allunyem dels militars que ho custodien (quina ràbia!) i que ni els fotografiem. També anem a veure el Palau de Potala des d’un lloc a on la vista és impressionant i ens dediquem a tirar fotos, ara que el dia ja s’ha aixecat, que les jaquetes fan nosa i fins i tot fa calor. Després de veure una mica de cultura tibetana, anem ja cap al centre, cap a la zona a on hi ha el temple de Jokhang (http://en.wikipedia.org/wiki/Jokhang)  i que sense saber-ho, és a on em vaig perdre ahir a la tarda. Un cop allí fem una agradable passejada, entremig dels resos dels tibetans. El guia ens conta que hi ha gent que ve de tot el Tibet en pelegrinatge a Lhasa i que es poden reconèixer fàcilment per la higiene, menys polida. M’impressiona la devoció amb què resen, els vestits i els ornaments de les dones! Pell de gallina! Ho comento amb la senyora belga i m’explica que, com jo, quan ahir va arribar-hi es va emocionar i li van saltar les llàgrimes. La gent sempre va en el sentit de les agulles del rellotge, i tot i que el guia m’ho intenta explicar, tampoc acabo de veure molt clar com funciona això del seu rosari. Tot seguit pugem a un restaurant prop del temple, el New Mandala restaurant, a on acabem al terrat amb unes vistes més que precioses, tot i que el lavabo deixa molt a desitjar i tampoc m’agrada la presència de dos xavals al bloc del davant que ho controlen tot amb binocles i fan fotos, com si fossin espies. Demanem el menjar i jo provo un plat típic tibetà, una Mandala de verdures que resulta deliciosa, tot i que la majoria de la taula opta per menjar yak. Aquí se n’aprofita tot del yak: la pell, els ossos per fer ornaments, la carn i també se’n fa mantega i se n’obté llet, que són elements essencials en la dieta dels tibetans, sobretot a l’hivern. Després del dinar, amenitzat amb una agradable conversa entre tots, anem a visitar el temple de Jokhang. Abans d’entrar a la plaça, com passa en molts llocs de la ciutat, hem de passar un control de seguretat (al Palau de Potala et fan deixar l’aigua, i  si tens set, a dins pots comprar una ampolleta de 200ml per 5 iuans, que per ser aquí, és caríssim!).  Davant del temple, hi ha moltíssima gent resant, petits i grans. Crida l’atenció, però, que tant monjos com no monjos, senyores i senyors ja grans, no es desprenen dels seus mòbils d’última generació i fan un munt de fotos!!! Hi ha gent que després de dir algunes pregàries s’estiren i es tornen a aixecar per fer el mateix.  Previ pagament, entrem.  El temple de Jokhang té 1300 anys i és el cor espiritual del Tibet. Contínuament hi ha moviment al seu voltant, és un no parar! Originàriament aquest temple es va construir per albergar la imatge del Buda que va ser portat al Tibet per l’esposa del rei Songtsen Gampo.  Tot i això, anys més tard es va treure la imatge i s’hi va posar la de Sakyamuni  (la que vaig veure a Xi’an), que va ser portada aquí per l’altra esposa d’aquest rei,  la princesa xinesa Wencheng. El nom de Jokhang vol dir la capella de Jowo i el buda que hi ha és el més reverenciat de tot el Tibet.  A dins hi ha un bonic pati interior i després entrem a la catedral del budisme, que en diuen ells, a on hi ha els monjos que preguen al matí. També passem per davant del tro que és el del Dalai Lama actual, tot i que no viu aquí, sinó a l’Índia. A dins contemplem un munt d’estàtues de buda, cadascuna amb el seu significat. El guia ens conta que el que persegueix el budisme és obtenir la plenitud. Uns hi arriben pregant, altres fent el bé i que no volen violència

(continuarà).

(La imatge correspon al Temple de Jokhang)