Xina i el Tibet, dia 11 (6 d’agost de 2013): de Xi’an al Tibet (i III)


I com m’indica, em vaig a perdre per les profunditats de Lhasa. I sort que ho faig. Una estranya energia m’envaeix, una cosa sorprenent. Noto molta pau i serenor i no és broma. A més, m’emociono enormement, tinc les llàgrimes a punt de sortir dels ulls, tant d’emoció com de ràbia en veure que el govern xinès vol aniquilar tanta cultura i tanta història. Actualment Lhasa és un dels pocs llocs al Tibet a on et pots moure sense guia. Hi ha bastants turistes, molts d’origen oriental, però també se’n veuen d’occidentals. I em perdo en la zona de Barkhor, prop del Temple de Jokhang, el primer temple al Tibet. La vida bull arreu. Hi ha moltíssima gent que va amb el vestit tibetà, pregant, amb una fesomia totalment distinta a la dels xinesos. És una altra cultura, un altre món, una altra manera de ser que a mi em transmet una pau enorme. Els edificis són plens de colors, hi ha banderes penjant arreu. Les dones porten vestits llargs, moltes amb barrets i algunes amb els fills al darrera penjant. Em recorden una mica a les dones sudamericanes, les oriündes d’allí. És fàcil veure banderes de pregària. La zona de Barkhor (http://en.wikipedia.org/wiki/Barkhor)  és la més autèntica. En certa manera, sembla com si la vida no hagués passat durant segles, i es respira també, una mica menys d’opressió. I sobretot és impressionant el mercat d’artesania i de roba (també amb alguna cosa de menjar) que s’hi desplega. En ma vida he vist tantes botiguetes d’aquest tipus, i com no, sucumbeixo a la temptació i em compro collarets i arracades. Aquí a la gent també els hi agrada regatejar i són simpàtics. En cap moment em sento malament, al contrari. Veure l’amalgama de colors amb les imponents muntanyes al fons, la gent, m’emociona i em colpeix. Em sento com en una altre món, de veritat.  Al voltant del temple de Jokhang hi ha els pelegrins... que la gent va fent per resar... I de veritat, corprèn i enganxa. També es veuen diferents tipus de tibetans, tal i com comprovo que explica la guia: les dones de la zona est porten una mena de capes amb molts ornamentes i també tenen fils de colors als cabells. Els nòmades Amdowa  (http://en.wikipedia.org/wiki/Amdo  ) del nord est vesteixen pells d’ovella i les dones, trenes amb peces de coralls. I els colors ho inunden tot. Els homes i dones pregant i fent moure com una mena de rodet, l’encens que crema i que deixa una olor característica, els joves ajudant als vells (http://www.tibetanbuddhistmantras.com/; http://mundowutan.blogspot.com.es/2012/05/el-rosario-tibetano.html   ).... Estic impressionada i no em cansaria de fer voltes i observar a la gent i al paisatge. Hi ha un noi que resa estirat a terra després de dir com una pregària, altres passen com una mena de rosari; ho observo amb expectació, emoció i un gran respecte. Però no sé si és el cúmul de l’altura, el cansament acumulat i l’emoció que em provoquen bastant de mal de cap, així que decideixo retirar per avui. De camí a l’hotel compro quelcom per sopar i ja em poso a descansar, que demà n’estic segura que m’esperen moltes més emocions! Sento com si estigués vivint un somni que s’està fent realitat!
(La imatge correspon a una de les "torres de pregària" que els fidels voregen)
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís