Xina i el Tibet, dia 12 (7 d’agost de 2013): Lhasa (el Palau de Potala i el temple de Jokhang) (i III)


Explica algunes coses curioses, com ara que el palau es va construir damunt d’un llac. No encerto a saber qui va llençar un anell que va caure enmig d’un llac, i segons una profecia, allí s’havia de construir el temple i així es va fer. El van omplir de gra, ajudats per animals i després s’hi va ubicar el temple. Fins i tot la llegenda diu que d’una paret en va sortir espontàniament una figura de cabra. Una altra història que conta és la d’un noi que va marxar a formar-se fora, que venia d’una família rica. Quan va tornar el seu oncle havia deixat a la seva família a la ruïna i ella va anar a una part del Tibet a aprendre màgia negra i va matar el seu oncle amb aquestes arts. Però se’n va penedir i va anar a demanar consell a un mestre, que li va fer construir i deconstruir fins a 13 vegades un palau, fins que li va quedar l’ànima pura. Però la història que més em sorprèn i em crida l’atenció és la de què fan amb els morts. Aquí són molt i molt supersticiosos, i entre altres, per exemple, quan es volen canviar de casa, miren el calendari astronòmic, decideixen quan és millor i hi posen abans la imatge d’un buda concret. I quan mor algú, van a no sé quin centre a on hi ha com una espècie de consellers, que ara ho fan tot informatitzat però abans ho feien a mà, per saber com s’ha de fer l’enterrament. Abans, aquest endevins et predeien el futur en funció del dia, el lloc i l’hora en què has nascut i fins i tot et deien el dia de la mort. Però ara només “treballen” quan algú mor. Necessiten saber el dia i l’hora del naixement i a partir d’això, diuen a on és millor que s’enterri, quants dies ha de romandre a casa i qui l’ha de portar fins a l’enterrament celestial que en diuen ells. Segons el que vindria a ser el signe del zodíac, el poden portar unes persones o unes altres. Gent del signe que no s’hi porta bé, no el poden acompanyar. I llavors el porten a un lloc a on es llegeixen també unes pregàries concretes i una persona especialitzada, esquartera el cos. Tritura els ossos i els dóna de menjar als voltors, ja que si aquests es mengessin primer la carn, després no voldrien els ossos. Tot seguit, els dóna de menjar la carn i finalment el cap i el cervell. I llavors, segons les seves creences, es poden reencarnar (http://en.wikipedia.org/wiki/Sky_burial) . També són del parer que el que et passa en aquesta vida pot ser conseqüència de vides anteriors, dels que vas fer.  Flipo amb la història, però la segueixo atentament i amb respecte. Una altra història que em captiva és la dels oracles. Es veu que creuen que hi ha un esperit que es pot reencarnar en una persona i que ajuda a prendre decisions. En aquest cas seria un oracle el que va recomanar al Dalai Lama que s’exiliés al Tibet. I més coses: el guia ens confessa que hi ha alguns monjos que es poden casar segons la corrent que segueixin, i ens conta que ell segueix aquesta corrent  i que està casat i té dos criatures. Quan ja ens enfilem cap a un pis superior, de la paret en sorgeix la cara d’un buda i ell ens assegura que ningú l’ha pintat, que hi és per generació espontània i que es va fent gran. Una altra anècdota que ens conta és que el barret del Dalai Lama està fet amb el cabell de 100 fades!!!  Pugem al terrat i allí la vista és magnificent, amb les muntanyes enfarinades per la pluja/neu de la nit anterior, per la vida dels carrers, pels colors, per l’olor d’encens, amb el Palau de Potala al fons! Brutal! També hi ha monjos passejant per allí i no em deixa de sorprendre com parlen pel mòbil. Finalment, sortim i anem a passejar pels carrers. I allí s’esdevé per mi el moment tristoi de la jornada: un parell de nenes tibetanes em somriuen i em fan hola amb la mà. Em corresponen i jo faig el mateix. I tornen a córrer per tornar-hi i les torno a saludar i llavors... ve el germà i les bufeteja per haver-me saludat! M’omplo de ràbia i indignació. Es veu que la cultura aquí continua essent  bastant masclista. Per no pensar-hi em continuo fixant en el paisatge i la gent. Aquí és molt comú que les dones vagin agafades de la mà, com a símbol d’amistat. En veus de molt velles i de joves i velles. I tot i el mal moment amb les dues nenes, la majoria de gent quan et veu et somriu durant una bona estona i és molt agradable tornar-los aquest somriure de pau. Després de la passejada, retornem a l’hotel. El grup d’avui ha estat molt agradable i he parlat molt amb tothom. També el guia és un noi que amaga moltes coses, ja que quan li preguntem segons què, mira molt al volant abans de respondre, suposo que per evitar problemes amb la censura. Però a l’hotel m’hi estic poc, ja que marxo de nou a perdre’m pel bullici de la ciutat, a omplir-me de la vida i dels somriures. Retorno a l’hotel i amb la parella d’espanyols, que estan de viatge de noces, i l’americana (una dona ben curiosa, ja que porta tres mesos viatjant per la Xina i que ja ha visitat més de 85 països, en la majoria de casos sola, tot i estar casada i tenir fills i néts), ens perdem de nou pel centre neuràlgic de la ciutat. Passem per carrers volguts i per altres perduts, fins que acabem trobant el que buscàvem: el mirador per fer fotografies al palau de Potala il·luminat. És magnificent i bell, m’hi quedo encantada. Finalment, ja és ben negra nit i quan retornem a l’hotel ens trobem amb la parella de belgues, amb qui fem el camí amb una agradable conversa. I per avui, ja poca cosa més que somniar amb tot el que he vist i he après!
(La imatge correspon a les vistes que hi ha al Tibet i el vídeo, a una òpera tibetana)
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís