Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Ell li acarona la mà. Els seus dits s’entrellacen, les mans dolen de tanta energia que es transmeten. Les mirades clavades a les pupil·les de l’altre fan que el món s’aturi. Però dels ulls en rellisquen llàgrimes, tant per part d’ell com per part d’ella. Qui sap, potser seran els últims instants que les seves pells s’estimin. De sobte un xiulet trenca la trista màgia. Arrenca el tren, sense aturador. Ell marxa a la guerra, ell marxa a una possible mort. I ella? S’asseu a l’andana fins que hores després algú s’apiada d’ella i l’abraça. Retorna de sobte a la realitat. La guerra li ha segat tota esperança i marxa a plorar la mort del seu amor.
Comentaris