Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Aquest és el títol d’una pel·lícula dirigida i escrita per Paul Haggis. El fet que la veiés fou casual, car va ser un exercici d’una classe d’anglès. Però realment em van agradar les sensacions que transmet el film. Tot un intricat d’històries que acaben convergint, una metàfora per demostrar que els bons a vegades no són tant bons i els dolents no tant dolents. La pel·lícula tracta sobre el racisme, la immigració, les diferències socials, el sexisme, tot molt ben abordat. Entre d’altres conclusions, en vaig extreure una que ja sabia, que els diners no fan la felicitat. Però, a parer meu, les últimes imatges són un crit a l’esperança, una crida a dir que tothom té dret a una segona oportunitat. Un film totalment recomanable per demostrar que tots som éssers humans, que tots tenim dret a equivocar-nos, i el més important, el dret a rectificar i a continuar endavant malgrat els problemes... 
Comentaris