Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
El dia s’aixeca mandrós... i fred! Els raig de sol esmorteïts fan més palesa la blancor de la neu sobrevinguda en la primera nit de febrer. Els infants corren nerviosos per arreplegar alguna bola de neu que acabarà a l’esquena d’algun amic o amiga. Els cotxes van més a poc a poc que mai... El paisatge urbà, totalment enfarinat; les porcions de gespa verda s’han transformat en una catifa blanca, immaculada, que et crida a llençar-t’hi. De les boques amagades darrere bufandes i mocadors (palestins) en surt un baf de fredor. S’aixeca el dia a la ciutat de l’Onyar, un dia de neu! I el més bonic de tot: la lluna plena, preciosa, es resisteix a marxar; contempla amatent l’espectacle, somrient, mentre el sol li pica l’ullet. 
Comentaris