Una trista conversa

Un dissabte qualsevol en un mercat de poble. Dues dones estan remenant roba al costat d’unes noies marroquines. Una de les dones busca una talla M i ho diu a l’altra. La noia marroquina sent la conversa i cada vegada que troba una talla M la passa a les dues dones. I la dependenta fa el mateix (més faltaria, és la seva feina!). De sobte, la dependenta agafa les peces i les dona a les dues dones no marroquines. I espeta: millor que us les quedeu vosaltres les peces, que almenys sou del país. Aquests vénen de fora i ens acabaran fent marxar a nosaltres. Són un poble traïdor! (entre altres perles idiotes). I la noia marroquina, que ho sent i ho entén, baixa la vista, abandona les robes que pretenia comprar i marxa capcota. I a mi em queda un sentiment d’impotència brutal. Aquesta no és la meva Catalunya, no vull un país racista. Trist, però per desgràcia, verídic. Espero no haver de tornar a sentir mai més una conversa com aquesta i sí una conversa integradora en un país lliure ple de persones lliure, solidàries, antiracistes i antifeixistes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís