Carnestoltes (un conte)

S’amaga darrera una màscara sense rostre. Avui és el seu dia. La seva malformació quedarà reclosa de la vista dels demés sota aquest cartró que li amaga les faccions. Ho té ben decidit, es posarà un vestit de princesa que encara li va bé, car el seu cos raquític no ha canviat amb els anys. Les formes poc desenvolupades ja des de joveneta no s’han vist ni alterades per la creença mal entesa que la maternitat fa engreixar. Però que fou mare ja fa anys, gairebé una vintena. El vestit li entra perfectament, es calça unes sabates de xarol i es tapa la cara. El ball de disfresses no trigarà a començar. S’hi dirigeix, més altiva que mai, amb un somriure que fa que els llavis li dolin. Entra a l’envelat, la pista està plena de gossos, panteres, xeringues, infermeres, calamars, fins i tot condons! Una gran amalgama de disfresses dansen al compàs de l’orquestra. El cor se li accelera; ja el té divisat! Fa tants dies que esperava aquest moment, el seu moment, el que li ha provocat nits sense aclucar les parpelles cremades de tant rumiar i tant patir. Decidida treu a ballar un senyor disfressat de Pippi Langstrum. Els nervis li corsequen l’estómac. Ell, sorprès, es deixa fer. Dansen uns quants passos d’una cançó de moda i ella se li acosta amb la careta. Li llepa suaument el coll després de pujar-se una miqueta la màscara Ell clou els ulls i deixa que un pessigolleig li electritzi el cos. I just en aquest moment ella canvia el vestit de princesa, aquell que en contes d’infantesa et permet viure en la felicitat més complerta, pel vestit de la mort. Es treu la daga i li clava dins del cor el ganivet que portava per segar la vida al botxí a qui tant havia amat, alhora que el mateix que li havia deformat la cara i el cos amb lleixiu després d’anys de torturar-la per dins i per fora; el mateix amant que l’havia morta amb vida. Esclafa a plorar o a riure, ni ella ho sap, mentre ell agonitza. I es clava ben endins del cor ja inert des de fa anys la punyalada de la seva fi, la de la fi del seu martiri.