Teatre (un conte)

Davant meu tinc unes cortines tancades. Són de color vi, aquell líquid que tant m’agrada assaborir, delectar, l’èxtasi de la terra madurat al celler. Pensar en beure’m un bon vi m’ajuda a tranquil·litzar-me i aturar el tremolor indolent que s’ha apodera t dels meus genolls. Ai, ai, si se’m continuen movent d’aquesta manera, em sortirà la cassoleta de lloc. Al meu costat hi ha la l’Eli, l’actriu que avui debutarà amb mi a l’escenari d’aquest teatre del segle passat reconvertit en una sala d’actuacions amb fama d’alternativa. La programació és molt variada: des de recitals de poesia, teatre infantil, jam sessions, nits de cantautors, nits de frikis, etc. Però avui debutem amb un nou espectacle. Teatralitzarem uns relats. Sóc actor aficionat des de ben petit. A els meus pares mai els ha agradat gaire el teatre, però a la meva àvia paterna sí. Va ser ella qui ja em va fer debutar en un escenari quan tenia 3 mesos... Vaig fer de nen Jesús als Pastorets del Centre Parroquial a on ella feia de voluntària. I d’aquí la meva carrera d’actor ja no s’ha aturat: ja des del meu debut als Pastorets han passat 25 anys ininterromputs en els quals per les festes nadalenques m’he posat la barretina i la samarra... Recordar els meus inicis és una altra manera d’evitar que els nervis ara se’m dipositin a la panxa, ben buida. Avui he estat del tot incapaç de menjar res. Ja m’he llevat amb cagarrines de nervis. I des de que he arribat al teatre, he visitat can Felip tres vegades...
Trec el cap entre les cortines de l’escenari: el pati de butaques és ben buit, només l’encarregat de la sala i el tècnic de llums i so pul·lulen entre les cadires. D’aquí a una hora les portes del teatre s’obriran als qui vulguin venir a veure la nostra obra, titulada “Visions realitzades”. Tot aquest projecte començà fa un any, quan la Carla, una de les actrius de la companyia de teatre ens va dir que tenia ganes de deixar de treballar amb nosaltres... dalt de l’escenari. Per motius de feina s’havia de traslladar a viure a Munic, però ens va proposar continuar treballant amb nosaltres d’una altra manera... Ella podia escriure alguna obra de teatre i així no perdia el contacte amb nosaltres ni amb la seva principal afició. Va ser un cop dur, però ens hi vam avenir, quin remei! La vam acomiadar amb un bon sopar, del qual no en recordo gaire res més que un petó furtiu robat a la Carla, entre glop i glop d’herbes de Mallorca. Va marxar i els de la companyia continuarem amb els nostres quefers teatrals. Però tal i com ens havia promès, al cap de dos mesos ja vaig rebre un primer esbós de l’obra que la noia tenia en ment. I dic vaig rebre perquè només ens l’envià a un servidor i a l’Eugènia, la directora de la peça que estem a punt d’estrenar. Vaig llegir la peça en un tres i no res; em vaig quedar totalment absort amb la història. Però, ai las! El cos se’m rebregà quan vaig adonar-me del que havia de representar. La idea era captivadora, però la posta en escena, gens senzilla. Per la Carla, el protagonista masculí era jo, però no així el femení; per tant, hauria de ser l’Eugènia qui s’encarregués de fer un càsting per trobar l’actriu idònia pel paper... I quina feinada no va tenir la pobra! Al final es va decidir per l’Eli, una estudiant universitària que feia teatre per obtenir crèdits de lliure elecció.
Sento soroll. Ja s’han obert les portes del teatre. Murmuris de fons provoquen que tota la meva còrpora es sacsegi nerviosa. Les primeres siluetes es dibuixen al curt horitzó que tinc davant dels ulls. L’Eugènia ens commina a entrar als camerinos per donar-nos les últimes instruccions. Cada vegada estic més nerviós. Ara ja no domino les mans.
Contràriament al meu estat trasbalsat, l’Eli, està molt tranquil·la. Deu ser el tabac mesclat amb altres herbes que s’ha fumat de camí cap al teatre. He estat temptat de demanar-li’n una calada, però me n’he desdit. Encara sort, ja que segur que hauria tingut un bon patatús!
L’Eugènia ens arenga: “sortiu, gaudiu de l’espectacle, sentiu la passió del teatre. Actueu, transformeu-vos, alieneu-vos i viviu una altra vida”, són algunes de les frases i paraules que ens diu. Sona el timbre. Preludi que ja no hi ha marxa enrere, en pocs moments començarà la nostra obra, la que ens ha portat tants maldecaps i alegries. Ens fonem els tres, directora i protagonistes en una energètica i emotiva abraçada. Sí, sortim. De fons sona “Nothing else mathers” de Metallica. Guipem els tres per darrera les cortines closes. La sala plena per a la presentació. Silenci expectant i zas: s’obre el teló. L’Eli i jo ens mirem els ulls, mentre es para la música i és substituïda per la gravació de la veu de la Carla mentre llegeix la seva obra mestra, les seves “Visions realitzades”. Al ritme de la narració amb la sensual veu de l’excompanya de companyia teatral, anem escenificant els extravagants mots. Ara beso el coll de l’Eli (ai perdó, no, l’Hortènsia, segons l’obra!), mentre ella m’acarona tendrament el lòbul esquerre. Seguint el guió establert, ens perdem al decorat que fa de bosc i mentre jo m’amago darrere un pi a pixar, l’Hortènsia em mira amenaçadorament el membre. Quan em giro, ella dissimula barroerament. Seguidament sóc jo qui li acaricio l’entrecuix quan s’ajup a collir pinyons. Després de passar-li la mà, oloro aquell perfum que em fa concentrar la sang al baix ventre. Ella, l’Hortènsia, que ho nota, encara provoca més tensió sota el pantalons texans que porto. Sí, estem actuant, però les reaccions fisiològiques són tant reals com la ficció que representem.
Continuem l’excursió pel bosc que ens fa de decorat i arribem a un prat. Allí, li pregunto a l’Hortènsia si li apeteix descansar i em respon afirmativament. Així, que ens asseiem sobre uns taulons pintats de verds que volen escenificar un bonic prat prepirinenc. Entre la verdor hi ha alguna margarida, que agafo i la regalo a l’Hortènsia. Després en prenc una altra i començo a acaronar la carona de la noia. De la cara, al pitram, i del pitram a l’entrecuix.
Segons el guió establert, en aquest moment l’he de desempallegar de les calcetes, i segons el guió establert, així ho faig. Què toca fer ara? Sóc l’actor o sóc la persona? No sóc, l’actor. Li passo la margarida entre el tresor que amaguen les seves llargues cames, al mateix temps que ella va quedant vermella. En aquest punt de l’obra, ella m’ha de descordar els pantalons. I diligentment, ho fa. Jo tinc la verga ben inflada, però encara amagada sota els calçotets de ratlles que mana l’obra. Per a mostrar una bona imatge del meu sexe, m’he l’he depilat a consciència, cosa que no ha pas fet l’Eli, àlies Hortènsia. Li vaig fregant el seu sexe excitat amb la margarida, mentre ella clou el ulls i panteixa. D’una revolada,, m’allibera el penis empresonat dins dels calçotets. El toca del dret i del revés amb les seves fines manetes, per acabar engolint-lo dins la seva cavitat bucal. I el meu personatge, en Pere, veu les estrelles de plaer, talment ho faig jo, en Joan (per si encara no sabíeu el meu nom! Per fi, seguint les instruccions de la veu metal·litzada de la Carla per l’altaveu, li haig de separar les cames i endisar-m’hi, amb el penis enfundant en un condó verd (no trenquem l’harmonia dels colors del prat!). Primer a ritme acompassat i acabant per un de frenètic. Sento com la porta del teatre s’obre i es tanca. A alguns no els hi agrada gaire l’espectacle, pel que sembla. D’altres, a jutjar per les rialles i els murmuris, s’ho estan passant d’allò més bé. En aquest moment, goso mirar al públic per primera volta. Les altres vegades que he pretès fer-ho, he acabat clavant la vista al plafó del fons de la sala, sense concretar cap dels rostres ni figures que poblen la sala. I amb la mirada, al públic, cagarel·la, amb perdó. La trempera es destrempa, les mans suen i ja no llisquen agradablement per l’entrecuix de l’Hortènsia. Ella de seguida s’adona que haurem d’improvisar. M’intenta ajudar a que la minga es refaci, però malauradament fracassa. I tanmateix continua el relat, sense aturador. L’Eugènia ja no sap què fer. A l’últim moment diu que me l’aguanti jo mateix i la hi entafunyi sense miraments. Però no en sóc capaç. L’auditori, després d’un silenci tens, esclata en rialles. I per fi, s’acaba el text i es tanca el teló. Quina decepció! Què dirà ara la gent? Sospitarà que l’obra no ha acabat del tot bé? I la crítica? La que més por em fa és la de ma mare. Per sort, no sé ni com ho he aconseguit, però, juntament amb el pare, els he dissuadit de venir! I és que ja ho deia la mare, que als homes de la família ens dura la trempera el temps just de veure el cony regalimant (i no vegis com ho feia el de l’Eli/Hortènsia!)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís