Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
El dilluns a la nit vaig tornar a tenir la sort de poder-me disfressar de patge reial i observar el meu voltant. Ulls d’infants espantats, d’altres que entreguen el seu més preuat tresor (el xumet!) als reis. Mans tremoloses en tocar les mans dels mags, veus entretallades i tímides (i d’altres no tant!) que expliquen a Ses Majestats quins regals volen. Ulls plens de sorpresa i il·lusió. Però enmig d’aquestes emocions, d’altres situacions que arriben ben endins. Un parell d’infants amb paràlisi cerebral asseguts a la falda dels reis, mirant atònits al seu voltant, més il·lusionats i feliços els pares i familiars que els fills. Disminuïts psíquics que s’abracen amb frenesí als Reis. I una veu d’una senyora que comenta que es ve a acomiadar dels mags d’Orient perquè pressent que la vida se li esgota. Una nit de sentiments, de sensacions, d’emoció. I de màgia. Una nit per valorar i estimar encara més la vida.
Comentaris