Llibres (un conte)

Descatalogat estic al magatzem d’una llibreria. Ja fa un parell d’anys que em van treure de circulació, mecasum! Els prestatges de la sala s’anaven fent petits i com que l’ajuntament no va donar permís als propietaris per engrandir la botiga, alguna cosa o altra s’havia de fer per a deixar pas a les noves generacions de llibres. Així doncs, un fred matí de desembre, em van agafar del meu redós, la tercera prestatgeria de l’esquerra de la porta d’entrada, i em van dipositar en una carreta que fou el meu passaport cap a la meva nova llar, el magatzem. Un cop allí, una noia jove, contractada per a la campanya de Nadal, s’encarregà de deixar-me en un segon prestatge d’un gran armari. I des de llavors, són poques les ocasions que unes mans humanes m’han tret la pols o que uns ulls han repassat les meves tapes encara atractives. Però deixant de banda aquestes vicissituds, aquest habitatge del qual gaudeixo m’ha estat bastant propici. Quan tenia el meu llom a les prestatgeries de la botiga, m’era difícil amagar les meves conquestes, car sovint els passadissos estaven plens de gent i això em feia decaure ràpidament la trempera...I per a més afegitó, com que ja tinc els meus anyets, era força gran la competència dels nous habitants de la llibreria. Però des de que estic a l’exili forçós, no em puc pas queixar. La majoria de companys que alberguen un protagonista masculí entre les seves cobertes estan tant deprimits per l’exili que han abandonat tot activitat lúdica, fet que d’altra banda, no deixa de ser un gran avantatge per a un servidor. I és que tot i que ja fa estona que vaig explicant la meva vida, encara no m’he presentat: em dic Ingilberg i són el protagonista d’una novel·la medieval escrita al segle XIX. Qui va escriure la meva història, segons les cobertes del meu llibre, és algú anònim, però, amb tota confiança, car sóc jo el fruit de la seva imaginació, l’autor és una monja conversa d’un monestir perdut a la Catalunya interior (perdoneu que no en recordi el nom, però a un els anys, també li van passant factura...). Jo sóc joglar i trobador de professió; per les pàgines de la novel·la la meva atzarosa vida es va desgranant. Segons l’autora, em vaig dedicar a recórrer castells i masos amb les meves arts acrobàtiques, musicals i amatòries. Per la meva pedra (tal i com es deia i es diu vulgarment), hi han passat multitud de dames: des de princeses a donzelles, passant per pageses, masoveres i fins i tot alguna que altra monja esgarriada. Però del que diu el llibre que protagonitzo no us en vull pas parlar, que si el voleu, el compreu (perdoneu la petita falca publicitària enmig la narració!). Ara, m’interessa el present, quan em puc escapolir entremig de les pàgines i esdevenir un espectre que es va passejant pel magatzem. Quan veig un llibre que em crida l’atenció, penetro entre les seves tapes i vaig cercant les fèmines que s’hi amaguen. Entrellucant entre capítols he descobert les corbes vertiginoses d’una executiva addicta al sexe i, a fe que la seva fama de nimfòmana era certa! Vaig quedar tan escurat de reserves que em vaig haver de refugiar al meu manuscrit un parell de setmanes a menjar fruits secs dels avellaners pels quals tragino les cames. Un cop recuperat, vaig tornar a les meves visites als altres companys d’habitacle; així fou com vaig menjar de gust diverses petxines principesques o pageses, vora mar o vora rierol. Però la millor experiència que he tingut en aquest parell d’anys fou l’onanisme compartit amb una jove bruixa que vaig trobar perduda en un llibre que parla sobre els boscos del Montseny. Aquella bona dama em serví unes herbes que m’excitaren, m’obnubilaren els sentits i les meves mans deleroses només cercaven el gaudi de la fetillera. Vaig perdre la meva faç entre les seves cuixes, els seus crits hipnotitzants foren un al·licient per augmentar encara més l’estat de turgència del meu membre. Quan la bonica bruixa es donà per satisfeta fou el seu torn de proporcionar-me gaudi. Les seves fines mans es convertiren en hàbils motlles adaptats al meu membre; en un primer moment, recorregué la meva virilitat de manera lenta, però sobtadament, accelerà de tal manera el ritme que els meus ulls eren incapaços de distingir clarament els seus dits. La sortida de la sement fou la millor de la meva ja llarga existència. Increïbles els espasmes i la tremolor de tot el meu cos. El plaer em deixà tant extasiat que em devia desmaiar, ja que quan vaig recobrar de nou els sentits, estava de nou ben acotxat sobre un jaç de palla en una masia a on pernocto sovint en la novel·la que protagonitzo, amb un brot de romaní entre els llavis, el mateix gust que desprenia l’entrecuix de la bruixa...
Dies després, endebades, vaig cercar de nou el llibre on vivia la fetillera, però quina fou la meva desagradable sorpresa quan el poemari veí em comunicà que s’havia venut l’exemplar... Des d’aquell dia m’he autoimposat un celibat d’almenys mig any perquè el record de la bruixa sigui font d’inspiració per una nova melodia trobadoresca pujada de to... Però, sabeu com comencen els versos? Doncs diuen així: estimada melodia, surt aviat del meu pap, perquè sinó ben aviat el meu baix ventre tant calent estarà que la llibreria d’un líquid ben blanc inundarà...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís