Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Estem a ple hivern, als matins els peus rellisquen sobre l’herba gelada, les cares són cobertes amb bufandes, els cabells amagats sota gorres, les mans són una presa fàcil dels guants. La respiració no és més que un baf, la fred entela els ulls. I els cos glaçat intenta moure’s per evitar la blavor de les extremitats congelades. Però, moltes vegades aquesta fred intensa, l’hivern s’apodera de les entranyes. I llavors només queda fer com els óssos, hivernar i esperar que la primavera retorni l’escalfor.
Comentaris