La dependenta (un conte)

Em dic Antonieta. Primer de tot em vull presentar. Sempre m’han ensenyat que és de bona educació presentar-se i així ho faig. Ah, i tinc 26 anys. Ja sé que el meu nom és una mica carrincló, però què hi farem. Antònia no, Antonieta posa al meu document d’identitat. Aquest nom és una tradició familiar ancestral, de mares a filles per part materna és tradició i més que tradició, obligació, posar aquest nom a les fèmines de la família. Bé, no és d’això que vull buidar el pap...Servidora treballa de dependenta en una botiga de roba de la ciutat, una botiga a on la mitjana d’edat de les clientes sobrepassa la cinquantena. Ja fa un parell d’anys que hi treballo. Seguint la tradició familiar, de nou, vaig estudiar tall i costura i de seguida vaig trobar feina en aquesta botiga cèntrica. El meu treball consisteix en prendre mides a les senyores i senyors que vénen a fer-se vestits o bé intentar endossar alguna rampoina de l’any de la Maria castanya al primer postor que s’hi avingui. Tenim un aparador molt ben adornat, del qual jo en sóc la responsable. Cada mes hem de remodelar-lo de dalt a baix. I mes rere mes espero amb delit fer aquesta feina. Els maniquins que tenim tenen diversos volums... Des d’un que representa una senyora ja una mica entrada en carns fins a un que representa una nena. Però hi ha un maniquí que em té realment el cor robat fins al punt que l’he batejat! Es diu Martí, com un noviet amb qui vaig anar unes quantes vegades al cinema i em va agafar la mà. Però la cosa no va anar a més... li va sortir una feina de mariner i li van faltar cames per marxar de la nostra ciutat...A en Martí m’agrada treure-li els pantalons. Amb aquesta feina no m’hi ajuda ningú, la faig tota sola, així que he agafat destresa amb tals menesters. L’estiro damunt del terra, però abans tinc la precaució d’estendre-hi una manta per evitar que es ralli. Poc a poc el vaig despullant de les vestimentes mensuals. M’agrada començar amb el jersei. Li escauen bé els que són de quadres, li fan una esquena ben formada. Un cop tret el jersei, primer per la màniga dreta, sempre, és el torn de la camisa. Li trec de dins els pantalons i la descordo suaument fins una mica més amunt del melic. Allí em paro i les meves mans finetes (mal m’està dir-ho) pugen fins al coll per desfer el nus de la corbata que amb tanta afició li he fet un mes abans. Un cop la corbata desfeta, desfaig apassionadament els botons que queden i queda el seu tors nuu. Els pectorals ben marcats, blancs. En aquest moment sempre em passa el mateix... El primer dia que em vaig notar les calcetes molles em vaig pensar que se m’havia escapat el pipí, a la meva edat! En aquest punt de la feina em quedo embaladida observant aquest cos que voldria que fos real. Però com que l’estona va passant i les hores extres no me les paguen pas, i a més, si arribo tard la mare ja fa mala cara, vaig per feina. Li desfaig el cinturó de cuir darrere del qual s’amaga el botó dels pantalons de pinces (li queden tant bé al meu maniquí Martí aquest tipus de pantalons!) i seguidament ja li baixo la cremallera de la bragueta. Deixo la zona sota el ventre a mig descobrir i li trec les sabates i els mitjons. Els dits del peu no els té gaire ben formats, però m’entretinc sovint a acaronar-los. Li estiro mica en mica un camal i després l’altre, fins deixar l’anatomia del ninot despullada del tot. En aquest moment se’m posen els pits ben drets, com si darrera de la camisa apareguessin per art de màgia uns botons. Silenciosa i maquinalment obro el bolso i en trec la joguina que m’he fabricat: un espigot robat de casa l’oncle Andreu ben recobert de paper de filmar, sí aquell per conservar els aliments. Li lligo a l’entrecuix d’en Martí, m’aixeco la faldilla i mica en mica, aquest llapis punxegut m’entra ben endins. Em moc mentre li vaig tocant la fina cara fins que al final xisclo. Però sempre acabo tapant-me la boca per evitar armar escàndol! (Dies endarrere el veïns del pis de sobre la botiga van picar amb l’escombra perquè callés). Quan arribo a l’èxtasi em regalo a mi mateixa uns minuts de descans, m’abaixo la faldilla i reprenc la meva quotidianitat. Vesteixo amb les noves mudes mensuals en Martí, l’aixeco suaument i el palplanto de nou a l’aparador. Baixo la persiana de l’aparador tot picant l’ullet a en Martí i enfilo el camí de l’església, a on li confesso al mossèn la meva malifeta mensual, que em queda perdonada amb 10 parenostres i 15 avemaries. Les reso resignadament i vaig a menjar el plat d’escudella que cada dissabte la mare em té preparada per sopar. I a dormir pensant en les setmanes que queden per tornar a despullar en Martí... Bé, de totes maneres, aquesta setmana es veu que ha d’arribar un nou maniquí que pel catàleg està més ben format que en Martí, així que el mes que ve em sembla que tindré penitència doble...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís