Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Tot i que visc a la immortal Girona, el meu cor està entre els avellaners de Sant Martí Sapresa i Brunyola. Alguna vegada m’he passejat entre els camps i la imaginació volava segles endarrere... Com devia ser la vida per aquelles terres? Quantes històries es podrien explicar si els pedres parlessin? Hi havia joglars que anaven a cantar cançons a les donzelles del castell de Brunyola? I com que de moment encara no s’ha inventat cap màquina del temps que ho permeti, deixo que el meu caparró inventi històries i construeixi realitats... De totes maneres, deixo l’enllaç a un text documentat sobre l’origen del meu estimat poble... (http://www.brunyola.org/)
Comentaris