Jordània, dia 6: fent una petit recorregut pel Mar Roig, Aqaba, i cap a Amman (2 de gener de 2018) (i VIII)



Tot marxant veiem que hi ha una gran tanca més enllà, amb torres de vigilància. En Moha ens diu amb resignació, que és territori ocupat de Palestina i que les mesures de seguretat són molt fèrries.
Anem fent i de sobte en Moha ens diu que hem de baixar del bus, perquè hi ha una petita averia, però tot resulta ser una bona broma seva per tal que puguem contemplar una preciosa posta de sol enmig del desert. Ell, el nou policia turístic que portem i l’Ahmed, el xofer, ens fan un bon fart de riure en veure les nostres cares d’astorament. Fem unes quantes fotos i xerrem amb la gent abans de tornar a la marxa. Anem tirant i ens parem per una parada tècnica. I encara en farem una altra...
Tot fent camí, però, en Moha ens va explicant coses de la seva religió. Ens explica que els homes han de pagar un dot per les dones, i que aquest sol ser en diners o també material. Segons ell, les dones tenen els diners per al seu ús i en fan el que volen. A més, l’home també ha de disposar d’un lloc a on puguin viure els dos. I si les coses no van bé, les dones també es poden divorciar.
Segons la llei  islàmica, un home pot tenir fins a quatre dones, però ha de garantir sempre que  tindran de tot i seran ben cuidades, i això depenent també del país. A viquipèdia, quan es parla de poligàmia en l’islam, se cita el següent (https://ca.wikipedia.org/wiki/Polig%C3%A0mia ):”La poligàmia musulmana (del tipus poligínia), en la pràctica i en la llei, difereix substancialment al llarg del món islàmic. Mentre que en alguns països musulmans la poligàmia és una pràctica habitual, en molts d'altres és sovint rara o inexistent. Mentre que la poligàmia musulmana es pot trobar principalment en les cultures àrabs tradicionals, com Aràbia Saudita, i a la Unió dels Emirats Àrabs, és extremadament rara o àdhuc prohibida en estats àrabs seculars com el Líban o en països musulmans no àrabs com Turquia i Malàisia. Als països musulmans on es practica la poligàmia existeixen certs principis fonamentals comuns en la majoria d'aquests. D'acord amb la tradició de la llei islàmica, un home pot prendre fins a quatre esposes, però cadascuna d'elles ha de tenir les seves propietats, béns i dot. Usualment, les esposes tenen poc contacte les unes amb les altres i duen vides separades a les seves pròpies cases, algunes vegades en ciutats diferents, encara que comparteixin un mateix marit. Així, la poligàmia musulmana està tradicionalment restringida a homes rics, i en alguns països és il·legal per a un home casar-se amb diverses esposes si és incapaç de donar-los una manutenció apropiada. En aquests països musulmans on la poligàmia és comuna i legal, els musulmans polígams viuen en gran mesura obertament davant la resta de la seva societat. L'islam permet a un home tenir fins a quatre esposes al mateix temps. No obstant això, una dona no pot tenir més d'un home alhora.
Vaig mig escoltant la conversa, ja que vaig fent capcinades....però em desperto de cop amb el to agre, amenaçador i altiu d’alguna gent del bus, espanyols tot ells. Una noieta prepotent es creu saber més de l’Alcorà que ningú i diu que allí s’explicita que cal maltractar la dona. No deixa ni explicar-se al guia. I un parell més, sobretot una senyora de Santander també ataquen el guia. Sense respecte per la seva cultura, la seva religió i el seu pensament. Recorda la manera com molts espanyols tracten els catalans, amb condescendència i supremacia. L’ambient està ben caldejat, i malgrat els esforços del guia per canviar de tema, les dues insisteixen, fins que al final un dels catalans fa virar del tot la conversa. La tensió, però, roman amb l’ambient, i m’he de mossegar molt fort la llengua per no contestar a les imbecil·litats que diuen les dues dones davant meu. Ràbia és poc. Hom pot estar més o menys d’acord amb les creences i les maneres de fer, però sobretot, respecte, ja que el guia ens hi ha tractat i també respecta coses que a ell no li semblen bé. Tinc ganes de perdre alguna gent de vista, la veritat.
Mentrestant, fem ruta i veiem de nit la Mar Morta, a qual voregem. I més enllà, Palestina, amb les llums de Jerusalem al fons.
Quan fem la parada, en una botiga a la Mar Morta per comprar records i cremes de la zona, en Moha sembla afectat. Hi ha qui va a parlar amb ell, però de nou, s’esdevé un episodi desagradable quan un dels espanyols recrimina a un noi català que parli en la nostrada llengua al seu pare! La indignació és màxima, però almenys, som més educats que ells...
També s’indigna una família de Madrid, un matrimoni amb quatre fills, que titlla de “fatxa” a l’espanyol que no li agrada que es parli en català i ens diu que no tots són iguals. La veritat és que es ben agraeix...
Finalment, un cop al bus, ja no ens pararem fins a arribar a Amman, a on pernoctarem als mateixos hotels que a la primera nit, en el nostre cas, l’Imperial.  Durant aquesta darrera part del trajecte es forma una complicitat molt especial entre els 23 catalans, que perdem la por a criticar obertament el feixisme de l’estat espanyol i parlem del dia 1 d’octubre i de tot els greuges d’Espanya contra Catalunya. La dona que tinc a davant, fatxenda, està nerviosa i s’ha de mossegar la llengua...
Un cop a l’hotel, ens acomiadem del conductor, l’Ahmed, que ha acabat la seva feina amb nosaltres. I ja a dins, ni temps de pujar les maletes a l’habitació: sopem al bufet (a on ens obliguen a comprar-los l’aigua a preu d’or i no ens deixen consumir les ampolles a mig acabar que tenim) i ja a descansar després de llarg viatge!
(La fotografia és del Mar Roig)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís