Jordània, dia 5: recorrent el desert de Wadi Rum (1 de gener de 2018) (III)


Matrimoni i fills
Hussayn va tenir quatre esposes de les que tres li van donar descendència, en total quatre fills i tres filles.
De la seva primera esposa Abdliya bint Abd-Al·lah va tenir:
·         Alí ibn al-Hussayn, darrer rei del Hijaz, casat amb Nafissa bint Abd-Al·lah.
·         Abd Allah ibn al-Hussayn, emir (després rei) de Transjordània (després Jordània) casat amb Musbah bint Nasser, Suzdil Hanum, i Nahda bint Uman.
·         Fàtima bint al-Hussayn, casada amb un home de negocis francès de religió musulmana.
·         Fàysal ibn al-Hussayn, rei de Síria (1920) i de l'Iraq (1921), casat amb Huzaima bint Nasser.
De la seva segona esposa Madiha va tenir a la princesa Sàliha casada amb Abd-Al·lah ibn Muhàmmad.
I de la tercera, Adila Khanmun va tenir:
·         Sara bint al-Hussayn, casada amb Muhàmmad Atta Amín (juliol de 1933), però divorciada el setembre següent.
·         Príncep Zayd ibn al-Hussayn, que va rebre els drets al tron iraquià el 1958, casat amb Fakhrelnissa Kabaac.”

Aquest senyor va enviar dos dels seus fills, Faysal i Abd-Allah ibn al-Hussayn a convèncer les tribus perquè s’alcessin contra els otomans. I per allà al 1916 es va aconseguir una revolta per fer-los fora, però també hi van intervenir Anglaterra i França, que van armar-los. És el que es coneix com la revolta àrab. De la revolta àrab, a viquipèdia També és important conèixer què va succeir a la revolta àrab (https://ca.wikipedia.org/wiki/Rebel%C2%B7li%C3%B3_%C3%80rab; https://en.wikipedia.org/wiki/Arab_Revolt ): “La Rebel·lió Àrab -en àrab: الثورة العربية Al-Thawra al-`Arabīya; en turcArap İsyanları- fou una sublevació iniciada pel rei de La Meca, Sayyid Hussein bin Ali, contra l'imperi Otomà amb l'objectiu de crear un Estat àrab unificat des de la ciutat d'Alep, a Síria, fins a Aden al Iemen. La rebel·lió durà dos anys, des de 1916 fins a 1918, i forjà un efímer regne àrab que fou substituït ràpidament per la divisió colonial d'Orient Mitjà que pervisqué fins al segle xxi.
Els àrabs sota l’administració otomana
A principis del segle xx, l'imperi Otomà havia perdut la major part de les seves possessions europees. Per tal de reforçar les asiàtiques, des de 1908 i sota la influència de l'elit nacionalista dels Joves Turcs, es plantejà establir aliances més sòlides amb el grup ètnic més nombrós de l'Imperi després del turc: els àrabs. La idea era dur a terme una progressiva transformació que portés a l'Imperi a un model bicèfal, similar al de l'Imperi austrohongarès. No obstant això, els àrabs vivien des de feia dècades la Nahda o renaixement cultural, que portava també la formació d'una consciència nacional oposada a la difusa identitat otomana i, fins i tot, al fet de compartir la mateixa fe islàmica, oficial a l'Imperi i comuna a la major part de la població. Aquest nacionalisme àrab naixent fou inicialment de tipus cultural, i només amb el temps es concretà en reivindicacions d'autogovern. A totes les capitals àrabs de l'Imperi sorgiren fòrums i organitzacions nacionalistes, les activitats de les quals foren reprimides per les autoritats. Tot i així, la seva força obligà a l'administració otomana a transigir en certs casos. Un dels màxims exponents d'aquest moviment fou el congrés panàrab celebrat a Parísel 1913. Un element de relativa importància en aquests enfrontaments polítics a la regió fou la construcció d'una línia ferroviària, el ferrocarril de l'Hijaz, que connectava les ciutats de Damasc i Medina. Motivat en l'excusa de facilitar la peregrinació a La Meca, en realitat permetia una ràpida mobilització de les tropes otomanes, raó per la qual els àrabs ho interpretaren com la darrera eina del control imperial.
En esclatar la Primera Guerra Mundial, el sultà otomà Mehmet V, com a Califa o cap de l'Islam, cridà als seus súbdits musulmans a la yihadcontra els aliats: (França, la Gran Bretanya i l'imperi Rus). La intenció, d'altra banda habitual, de manipular el sentiment religiós dels musulmans a favor dels interessos de les Potències Centrals, trobà gran resistència en molts àrabs, que, en canvi, van veure en el conflicte mundial una gran oportunitat per desfer-se del control otomà.
La rebel·lió
El Rei Hussein ibn Ali de La Meca, figura de prestigi, pare de dos representants àrabs a les institucions d'Istanbul —Abdal·là, sots-president del Parlament, i Faysal, diputat per Jedda—, havia estat ja tantejat pel Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda mitjançant el seu fill Abdal·là com a possible aliat contra els otomans en cas de guerra.
En esclatar el conflicte, Kitchener intentà provocar l'aixecament de les tropes del Rei amb un missatge enviat a través de l'alt comissari britànic al Caire, on es deia que «si la nació àrab es col·loca al seu costat en aquesta guerra, Anglaterra [...] donarà als àrabs tota l'ajuda necessària contra una agressió estrangera». Era l'oportunitat, tant per al Rei com per als nacionalistes àrabs, de crear un Estat propi, alliberat de la tutela otomana i vist amb bons ulls pels aliats, que agrupés a tots els àrabs de l'Imperi. Aquest primer contacte derivà en una correspondència entre Husayn i Henry McMahon, alt comissari britànic al Caire, entre 1915 i 1916. El Rei va voler concretar l'oferiment britànic en la constitució d'un regne àrab que comprengués la Península Aràbiga i les terres de les actuals SíriaLíbanPalestinaJordània i Iraq. Després d'algunes reticències, la part britànica acceptà la idea, tot i que imposant certes retallades territorials, al marge dels quals «la Gran Bretanya està preparada per a reconèixer i donar suport a la independència dels àrabs en totes les regions compreses dins de les fronteres proposades pel Rei de La Meca» (Carta del 24 d'octubre de 1915). Els territoris exclosos eren els considerats com a estratègics pels aliats: el litoral mediterrani de l'actual Síria, el Líban i el sud de l'Iraq.
Amb totes aquestes garanties, la rebel·lió esclatà als suburbis de Damasc alhora que Husayn era nomenat rei de tots els àrabs a La Meca, el 10 de juny de 1916. Com a resposta, un exèrcit turco-alemany es preparà per a desplaçar-se cap a Medina. Les tropes àrabs, al seu torn, alliberaren primer La Meca i poc després Medina, que era la seu de la guarnició otomana a l'Hijaz. Amb certs atacs al ferrocarril de l'Hijaz, aïllaren a les tropes turques del Iemen, impedint així l'arribada de nous contingents a la regió. Al juny de 1917 prengueren el port d'Àqaba (actualment a Jordània), el que va facilitar l'arribada d'avituallament per a l'exèrcit àrab i els atacs aliats a la regió. La rebel·lió avançà cap al nord, prenent Jaffa, a la costa palestina, el 17 de novembre de 1917. Un mes més tard el general Allenby prengué Jerusalem.
Al setembre de 1918, les tropes àrabs entraren a Damasc, on s'intentaren crear les primeres institucions del nou regne àrab.
(Continuarà)
(La imatge correspon a un petrograf, al desert de Wadi Rum)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís