Jordània, dia 6: fent una petit recorregut pel Mar Roig, Aqaba, i cap a Amman (2 de gener de 2018) (V)

El 1993, accedeixen al govern israelià els laboristes, fet que desbloqueja les negociacions. El setembre d'aquest any, el sector de l'OAP dirigit per Iàsser Arafat i Israel signaren els acords de pau d'Oslo, patrocinats per l'ONU i els EUA, pels quals s'havia de materialitzar la doctrina de pau per territoris. L'acord, però, no fou ben rebut pels extrems d'ambdues parts. Tingué l'oposició del Likud i els ultraortodoxos jueus i, de la part palestina, fou rebutjat per Hamàs, Hesbol·là i altres grups radicals.

L'acord consistia en el fet que els guerrillers havien d'abandonar el país a canvi de no tocar els camps de refugiats. Les milícies libaneses van dur a terme matances als camps de refugiats de Sabra i Xatila (més de 3.000 assassinats). Això va provocar que el llavors primer ministre d'Israel, Ariel Sharon, hagués de dimitir.

El 12 d'abril de 1994, Israel i l'OAP conclouen al Caire l'acord sobre la policia palestina que es desplegà a Gaza i Jericó, segons el qual incloïa 9.000 efectius. El 1995, hi ha la celebració de les primeres eleccions que donen el poder a Arafat.

Però, la situació es va agreujant amb la persistència del terrorisme i en accedir el Likud al govern israelià el 1996. L'arribada de Benjamin Netanyahu significà la ruptura de fet del procés de pau, compaginat amb l'augment del terrorisme palestí posen en seriós perill l'estabilitat regional. El 1998, Netanyahu i Arafat signen l'acord de Wye Plantation, que no es compleix.

L'arribada d'Ehud Barak a la direcció del govern al maig del 1999 representà una relaxació de les relacions, pel seu compromís de complir els acords. La visita, al setembre del 2000, del líder del Likud Ariel Sharon a llocs sants musulmans provocà l'esclat de l'onada de violència més greu dels darrers anys anomenada la intifada d'Al-Aqsà. La pressió militar local va obligar Israel a deixar el Líban, deixant 20.000 morts entre libanesos i palestins. Amb l'arribada de Sharon al poder, el 2001, es du a terme una duríssima campanya militar dirigida a "neutralitzar" els terroristes palestins i forçar el confinament de qui Israel acusà de connivència amb els atemptats, Arafat.

El 2003, es comença la construcció d'un mur de "seguretat" a Cisjordània per separar la zona palestina de Cisjordània dels territoris habitats per israelians.

Els darrers anys s'han caracteritzat per un lent procés agredolç de morts, treves, atemptats suïcides i apropaments per a la pau. L'11 de novembre del 2004 mor Arafat, que des de feia uns quants dies estava internat en un hospital militar de París. Es produeixen gestos d'alliberament de presos i, el febrer del 2005, Ariel Sharon i Abu Mazen pacten un alto el foc. L'exèrcit israelià abandona Gaza l'11 de setembre del 2005.

El 29 de novembre del 2005 es juga al Camp Nou el Partit per la Pau.

El 25 de gener del 2006, el moviment islàmic Hamàs guanya per majoria absoluta les eleccions legislatives a Palestina en què participava per primera vegada. El juliol del 2006, Israel, en represàlia pel segrest de dos soldats per guerrillers, va bombardejar el Líban intensament destruint gran part de les infraestructures civils i va envair la part sud, però, tot i l'acció espectacular de l'aviació i míssils de llarg abast, fracassà en la lluita de proximitat i es va haver de retirar sense aconseguir els objectius fixats. El libanesos de Hezbollah ho van considerar una victòria militar sobre Israel i ho van celebrar massivament.”

I pel que fa Jericó (https://ca.wikipedia.org/wiki/Jeric%C3%B3 ):” Jericó —en àrab أريحا, Arīḥā; en hebreu יְרִיחוֹ— és una ciutat de Cisjordània, cap del districte homònim i capital provisional de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP). Té més de 20.000 habitants.

Va ser una ciutat dels cananeus que, suposadament, va ser conquerida per Josuè (successor de Moisès), que la va destruir i en va prohibir la reconstrucció. Cinc-cents anys més tard, al temps del rei Ahab, Hiel de Bethel la va refundar saltant-se la prohibició establerta, i hi va haver una escola de profetes. La ciutat pertanyia a la tribu de Benjamí, i limitava amb els territoris d'Efraïm. El 587 aC, el rei Zedequies va ser derrotat pels babilonis a la plana de Jericó; el regne de Judà fou annexionat (586 aC) i la població deportada. La ciutat va tornar a ser poblada quan el rei dels perses va deixar tornar els jueus a les seves terres (537 aC).

La ciutat va passar a Alexandre el Gran el 332 aC i, després de la seva mort, va dependre dels Ptolomeusd'Egipte fins que tota la Celesíria va passar als selèucides. A finals del segle ii aC, va caure a mans dels macabeus i finalment a mans de Roma. El 63 aC. Marc Antoni va cedir-ne el palmerar a Cleòpatra i després del 40 aC, quan Herodes el Gran v aser proclamat rei de Judea, Jericó va quedar inclosa al seu regne, però Herodes va reservar les rendes del palmerar per a Cleòpatra, encara que després les va recuperar. Herodes va posseir Jericó fins a la seva mort, el 4 aC, i després va passar al seu fill Arquelau de Judea, que va ser deposat el 6 dC i la ciutat va quedar integrada a la província romana de Judea i va ser una de les onze toparquies. Estrabó i Plini el Vell n'esmenten les palmeres i les fonts (entre aquestes, la font d'Elisha, avui Ain es-Sultan), i el primer, també un palau i un jardí de bàlsam. El palau va ser fet per Herodes com a residència personal i va ser el lloc on va morir.

Va ser visitada per Vespasià abans de sortir del país deixant-hi la Legió X Fretensis. Titus la va destruir i Eusebii Sant Jeroni diuen que es va construir una nova ciutat, però que les ruïnes de les dues anteriors encara s'hi podien veure.

Va ser bizantina fins al 638, quan va passar al Califat. Riha era el nom d'una població àrab de Palestina, que correspon a la bíblica Jericó. Hauria estat la capital de la província d'al-Urdunn o més aviat de la regió del Ghawr (la plana a la vora del riu Jordà). Prop de la població, hi havia les úniques mines de sofre de tota Palestina. Modernament, va ser substituïda per l'actual Jericó. Durant les croades, va ser part del Regne de Jerusalem. Des del 1516, va ser otomana i, el 1918, ocupada pels britànics i integrada al madat de Palestina. El 1948, quan el repartiment de Palestina, va ser transferida a Transjordània. El 1967, va ser ocupada per Israel i, el 1994, va ser el primer territori transferit a l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) com a conseqüència dels acords d'Oslo. Reocupada pels israelians, va tornar a l'ANP el març del 2005.

Nivells de les excavacions

Jericó és una de les ciutats més antigues del món. L'excavació principal és a Tell es-Sultan, a uns 2 km de la ciutat moderna. La capa o nivell més profund ha posat a la llum restes d'un establiment neolític amb construccions de pedra i sense terrissa de vers el 9000 aC, que correspon a la cultura natufiana. La segona capa és d'abans del 8000 aC i va fins al 7300 aC; va ser un establiment considerable envoltat de muralla amb torre central i cases de rajoles. El tercer nivell és de vers el 7300 al 5800 aC: ja té un nivell més avançat i certs cultes funeraris. El següent nivell fa un salt temporal fins al quart mil·lenni, amb cases rectangulars de rajoles i terres de guix. El següent nivell correspon a la ciutat cananea del tercer mil·lenni, emmurallada, que va ser destruïda vers el 1600 aC o poc després, i després va quedar deshabitada, la qual cosa concordaria amb el relat bíblic de la seva conquesta, destrucció i prohibició de restaurar-la. Però la manca de cap establiment jueu abans del 1250 aC en posa en dubte l'estricta veracitat (alguns arqueòlegs pensen que la destrucció va ser causada per un terratrèmol). Els següents nivells corresponent als establiments hel·lenístic, romà, i islàmic, amb restes trobadaes a Tulul Abu el-Alayiq, a 2 km a l'oest de la moderna Al-Riha.”

(Continuarà)
(La fotografia és de la posta de sol al desert, sortint d'Aqaba)