Jordània, dia 6: fent una petit recorregut pel Mar Roig, Aqaba, i cap a Amman (2 de gener de 2018) (III)


Va pertànyer a Pèrsia i després a l'imperi d'Alexandre Magne. Antígon la va dominar a partir del 321 aC i des del 301 aC va passar a Egipte. Finalment, va passar als selèucides, però el seu poder es va anar descomponent, i a la regió de Palestina foren principalment els macabeus o asmoneus els que van prendre el poder. La dinastia selèucida va perdre el poder davant Tigranes II d'Armènia (84 aC), quan ja no dominava aquestes regions. El 69 aC, Tigranes hi va renunciar a favor de Roma que, finalment, va declarar Síria província romana, però va haver de contemporitzar amb diversos poders locals establerts, sobretot al nord de Palestina.

Època romana

Quan Aule Gabini la va incorporar a la província romana de Síria després de derrotar Alexandre Asmoneu, fill d'Aristòbul, va formar cinc consells (sunedria), dividits en districtes (moires). Els cinc consells eren JerusalemGadaraAmatosJericó, i Sepforis. El Regne de Judea tenia un governador al darrere del rei (Antipater primer i després Fasael a Judea i Herodes a Galilea) fins que, el 40 aC, el país fou ocupat pels parts, quan Herodes estava obtenint a Roma el seu nomenament com a rei client. Els parts van donar el tron a Antígon, fill d'Aristobul, el seu aliat, però el 37 aC els romans van recuperar el país i Herodes en fou proclamat rei.
Herodes va morir el 4 aC. En la divisió del país entre els fills d'Herodes el Gran, JudeaIdumea i Samària foren assignats a Arquelau (amb títol d'etnarca), Herodes Antipes va rebre Galilea i Perea (títol de tetrarca) i Herodes Felip la TraconítidaAuranítida i Batanea.
Una vegada deposat Arquelau (any 6 dC), el seu domini fou unit a la província de Síria, però sota administració d'un prefecte de Judea subordinat del governador de Síria. El mateix va passar quan va morir Herodes Filip, fins que Cal·lígula va formar un regne per al seu amic Herodes I Agripa, al qual es va afegir la tetrarquia de Lisànies II d'Abilene i, més tard, deposat Herodes Antipes, també la seva; Claudi hi va afegir Judea i Samària, però a la seva mort l'any 44, el regne va revertir a Roma unit a la província de Síria.
A la mort d'Herodes, rei de Calcis, aquest territori fou donat a Agripa II (Marcus Julius Agripa), però bescanviat (48 dC) per les tetrarquies d'Herodes Filip i Lisànies, a les quals Neró va afegir part de Galilea (la part tocant al llac Tiberíades) i la ciutat de Julias a la Decàpolis. Aquestos dominis van tornar a Roma en temps de Trajà (any 100).
Palestina va ser l'escenari d'una gran part dels esdeveniments narrats a la Bíblia. En temps de Jesús, el segle I, els romans dominaven Palestina des de l'any 6. A l'època de Jesús, les divisions del judaisme eren ben perceptibles perquè, a diferència de grecs i romans, creien en un sol déu. Hi havia els saduceus i els essenis, que col·laboraven amb les autoritats romanes; els zelotes, que s'oposaven feroçment al domini romà; els hassidim, temorosos que la cultura grega no fes perdre la religió jueva; i els fariseus, que es regien per normes de conducta molt rígides.
En els texts no bíblics, el terme Palestina (Palaïstinê) apareix per primera vegada sota la ploma de l'historiador grec Heròdot, al segle V aC, en referència al poble dels filisteus, vivint a la regió de l'actual Gaza. Sota el domini romà, el terme prengué un sentit més ampli per, finalment, englobar tota la regió.
Després de les revoltes jueves, els romans lluiten contra el nacionalisme jueu de l'època. Jerusalem és rebatejada (per un temps) Aelia Capitolina, i la regió és integrada dins de la província de Síria-Palestina (Syria Palæstina) després del 136.
Els descendents de David, els jueus o hebreus, habitaven aquestes terres esmentades per l'Antic Testament com la Terra promesa, fins a l'any 70, quan, per dissensions internes, els jueus són obligats pels romans a abandonar Palestina i se'ls negà el dret a tornar a Jerusalem (la diàspora).
La segona desfeta jueva en temps d'Adrià (132-135) va coincidir amb la ràpida expansió del cristianisme a les nombroses ciutats hel·lenístiques del país i de les ciutats romanes fundades per Septimi Sever i Heliogàbal.
Això s'intensifica a partir del decret imperial de l'any 313 de tolerància del cristianisme.
Amb l'inici del període bizantí (330-650), la major part de la població ja és cristiana. Comença l'edificació sagrada d'esglésies i monestirs, dels quals hi ha les restes de més de 200 a Israel-Palestina.
La població jueva autòctona, que no fruïa de llibertat religiosa, política o comercial, també va erigir nombroses sinagogues sumptuoses i es conserven restes de l'obra literària i jurídica dels talmudistes, comentadors i poetes.
L'any 352, es coneix per la revolta dels jueus a Galilea, que junt amb la dels samaritans i altres lluites també entre cristians arran del monofisisme, enterboliren la pau a Palestina a l'època bizantina.
Després de la dispersió dels hebreus i de l'expansió de l'islam, aquesta terra va passar a ser majoritàriament de cultura àrab i de confessió musulmana sunnita, encara que hi subsisteixin minories cristianes o jueves.

Època musulmana

Els àrabs musulmans van ocupar Palestina, a la qual van anomenar Filistin.

Època otomana

Durant els segles XV al XIX, el territori de Palestina va estar sota la dominació otomana. Va formar els sandjaks de GazaJerusalemNablúsLadjdjun i Safad, dependents de l'eyalat de Damasc. El sandjak de Ladjdjun no era domini directe otomà, car estava sota jurisdicció dels beduïns locals Turabay (que algunes vegades es van revoltar).
Al segle XVII, amb freqüents canvis de governadors i revoltes locals, el domini otomà va entrar en decadència. L'estat del drus Fakhr al-Din II va dominar la regió i, entre 1595 i 1634, fou virtualment un estat independent. El 1660, Palestina fou separada d'al-Sham (la província de Damasc) i formà la província de Sayda amb les liwes de Safad i Ladjdjun. Entre 1750 i 1775, un cap local beduí, Zahir al-Umar, va dominar la regió d'Akka (Acre) i, després, Ahmad al-Djazzar va intentar fer-se independent a la mateixa regió. El 1799Napoleó Bonaparte va ocupar Jaffa i es va trobar amb la resistència d'Ahmad, que li va impedir ocupar Acre. El 1832, fou Ibrahim Paixà d'Egipte el que va ocupar Palestina i Síria, però el 1840, sota pressió de les potències, va retornar aquestos territoris al sultà. El 1853, el sultà, a petició de Rússia, va confirmar al patriarca ortodox de Jerusalem la custòdia dels llocs sants. França tenia la protecció del clergat llatí i hi havia diversos emporis comercials europeus amb els cònsols encarregats de la protecció conforme a les capitulacions (imtiyazat). Aquesta situació va donar lloc a algunes intervencions europees a l'Imperi otomà.
L'any 1876, es va reunir el primer parlament otomà a Constantinoble, en què eren presents per primera vegada diputats palestins elegits per Jerusalem. L'any 1881, el govern otomà permet als jueus establir-se arreu de l'imperi, amb l'excepció de Palestina.
(Continuarà)
(La fotografia és del mar Roig)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís