Jordània, dia 6: fent una petit recorregut pel Mar Roig, Aqaba, i cap a Amman (2 de gener de 2018) (I)

Avui és el primer dia que no cal que “matinem”. Però malgrat tot no ens  llevem pas molt tard. El temps just per anar a esmorzar al bufet de l’hotel. I aprofito que tenim platja per anar a caminar per allí una miqueta. És un ressort, amb la majoria de gent de Rússia. Hi ha fins i tot qui es banya, però no és el meu cas. Davant dels meus ulls, hi tinc el mar Roig (https://ca.wikipedia.org/wiki/Mar_Roja; https://en.wikipedia.org/wiki/Red_Sea ):” La mar Roja o mar Roig (en àrab: البحر الأحمر al-Bahr al-Ahmar o vulgarment Bahr al-Kulzum; en hebreu: ים סוף Yam Suf, en tigrinya: ቀይሕ ባሕሪ QeyH baHri), és un golf o braç de mar de l'oceà Índic entre l'Àfrica i Àsia. Els antics grecs l'anomenaven Ερυθρά Θάλασσα, 'mar d'Eritrea'. La connexió amb l'oceà es troba al sud, a través de l'estret de Bab al-Mandab i el golf d'Aden. Al nord, hi ha la península del Sinaí, situada entre el golf d'Aqaba i el golf de Suez (al fons del qual s'obre el canal de Suez, que connecta la mar Rojaamb la Mediterrània. El mar fa aproximadament uns 1.900 km de llarg, i al punt més ample fa uns 300 km. El fons marí té una profunditat màxima de 2.500 m a la fossa central i una profunditat mitjana de 500 m, però també té plataformes poc fondes, famoses per la seva vida marina i els coralls. La superfície marina és d'uns 438.000 o 450.000 km². És l'hàbitat de més de 1.000 espècies d'invertebrats i de 200 de coralls. La mar Roja ocupa una part de la vall del Rift.

Les temperatures de l'aigua a la superfície es mantenen relativament constants a 21-25°C i la temperatura i la visibilitat són bones fins a uns 200 m, però el mar és conegut pels seus forts vents i els perillosos corrents locals. La mar es va crear quan l'Àfrica es va separar d'Aràbia, un moviment que va començar fa uns 30 milions d'anys. La mar Roja encara s'està eixamplant i a les parts més fondes hi ha petits cons volcànics; es considera que, en el futur, el mar esdevindrà un oceà (segons el model proposat per Tuzo Wilson).

La mar Roja és una zona molt difícil per la navegació marítima a causa dels innombrables esculls i de les tempestes que poden aixecar-se sobtadament. El primer a cartografiar amb detall aquesta mar fou el capità britànic Robert Moresby en una difícil aventura al segle XIX. La mar fou anomenada golf Aràbic en la majoria de fonts europees fins al segle XX, nom derivat de les antigues fonts gregues. Heròdot, Estrabó i Claudi Ptolemeu anomenaven aquest braç de mar Arabicus Sinus, mentre que reservaven el terme mar d'Eritrea (o mar Roja) per a les aigües que banyaven el sud de la península d'Aràbia, conegudes actualment com el golf d'Aden, a l'oceà Índic.

El nom del mar no indica pas el color de les aigües, ja que són ben blaves vistes de lluny, i transparents a les mans. Pot ser que faci al·lusió a la floració estacional dels cianobacteris vermellosos anomenats Trichodesmium erythraeum, que es troben prop de la superfície de l'aigua. Alguns suggereixen que es refereix a les muntanyes vermelloses del voltant, riques en minerals, anomenades "הרי אדום" ('muntanyes dels Edomites' o 'muntanyes Rubi') en hebreu.

L'explicació més plausible és la que afirma que el nom de la mar Roja procedeix d'una mala traducció (en grec) del que havia de ser la mar de les balques en la història bíblica de l'Èxode 13, 18. La mar de les Balques (en hebreu ים סוף Yam Suf) sovint és traduïda malament, com la 'mar dels Joncs' o, encara pitjor, per 'mar Roja'. En aquest sentit, no es pot dir que es tracti del golf de Suez, sinó dels grans Llacs Amargs.”

Després d’esmorzar, ja anem cap a la sortida, a on ja ens espera la resta del grup amb l’autocar. No hi són tots els companys, sinó només els que anirem a fer una excursió pel Mar Roig. Ens parem un moment a agafar un cafè i després ja anem amb l’autocar cap a la zona del port, a on ens enfilem a la barca, a on ens atén gent molt amable. El dia és preciós, assolellat, molt tranquil per ser a principis de gener. El mar és una bassa d’oli. A l’altra banda del mar veiem territori de Palestina ocupat per Israel, i al fons, també podem veure les llums de Jericó.

De Palestina i de Jericó ens n’ha parlat bastant el guia. Sobre Palestina (https://ca.wikipedia.org/wiki/Palestina; https://en.wikipedia.org/wiki/Palestine_(region) ), s’explica que “Palestina (

en grec: Παλαιστίνη (Palaistinē); en llatí: Syria Palæstina; en àrab: فلسطين (Filasṭīn, Falasṭīn, Filisṭīn); en hebreu: פלשת - פלשתינה (Pléixet - Palestina) o ארץ ישראל (Eretz Israel)) és una regió històrica del Pròxim Orient compresa entre el mar Mediterrani i el riu Jordà, on actualment es troben l'estat d'Israel i els Territoris Palestins Ocupats. És tal com es va designar tradicionalment l'antic país de Canaan o d'Israel, sobretot a partir de la revolta jueva (132-135), en què l'antiga Judea que formà part de la província romana de Síria va esdevenir província de Síria-Palestina o simplement Palestina.

El gentilici és palestinià, palestiniana o palestí, palestina  i els més rars palestinenc i palestinès.

Limita amb Egipte al sud, el Líban i Síria al nord, Jordània a l'est i la mar Mediterrània a l'oest. Palestina, bressol de civilitzacions i de religions, és la Terra Santa dels cristians, la terra bíblica dels jueus, i lloc sagrat per als musulmans.

Històricament, ha sigut un país de conflictes territorials i religiosos, molt agreujats des de l'establiment de l'estat d'Israel. En l'actualitat, seu entre els estats observadors de l'ONU a l'espera de poder seure entre els estats membres de ple dret.

La paraula Palestina deriva de Plesheth, un nom que apareix freqüentment en la Bíblia i que ha esdevingut Filisteu en catalào philistine en anglès. Plesheth, que té per arrel palash, tenia el significat de 'migrador'. Els filisteus no eren àrabs, ni tan sols semites, estaven més a prop dels grecs amb orígens a l'Àsia Menor i localitats gregues. No parlaven àrab. No tenien cap connexió, ètnica, lingüística o històrica amb Aràbia o els àrabs. Els filisteus van arribar a la zona vers el 1200 aC en les migracions dels Pobles de la Mar i van ocupar terres dels cananeus semites.

Filistin fou el nom que els musulmans van donar a Palestina. Amr al-As va envair la regió de Gaza el febrer o març del 634. Conquerida Gaza, van atacar Cesarea de Palestina (Kaysariyya) el juliol i la van assetjar. El contraatac bizantí va fer aixecar el setge, però els grecs foren derrotats a Adjnadayn (estiu del 634) i després els musulmans van poder ocupar les diverses ciutats i pobles com Samària (Sebasteya), Nablús, Lydda (Ludd), Yubna, Emmaús (Amwas), Bayt Djibrin i Jaffa (Yafa). Després de la Batalla del Iarmuk (Yarmuk), del 15 al 20 d'agost del 636, amb una decisiva victòria musulmana, Jerusalem fou assetjada i va capitular. Els musulmans van entrar llavors a Síria (637), mentre reprenien el setge de Cesarea, que altre cop van abandonar per marxar a Egipte. Amr va deixar el comandament a Yazid ibn Abi Sufyan i després al germà d'aquest. El 640 o 641, Cesarea fou ocupada. L'antiga Palestina Prima fou transformada en el jund de Filistin i la capital es va fixar a Luud i després a Ramla, fundada pels musulmans (i en fou governador Sulayman ibn Abd al-Malik, que el 715 va esdevenir califa). Sulayman va construir també a l'esplanada de Jerusalem (Haram) la mesquita d'al-Aksa i el Kubbat al-Sakhra. El jund, amb superfície variable, va subsistir fins al segle XII. El Neguev (al-Tih) i Sinaí foren part del jund.

(Continuarà)
(La fotografia és del Mar Roig)