Jordània, dia 5: recorrent el desert de Wadi Rum (1 de gener de 2018) (VIII)

Pel que fa a Faysal o Faisal (https://ca.wikipedia.org/wiki/Faisal_I ), el germà d’ Abdullah I, s’explica el següent: “Faysal ibn al-Hussayn ibn Alí al-Haiximí, conegut com a Faysal I (en àrab فيصل بن حسين Fayṣal ibn Ḥusayn; Taïf 20 de maig de 1883 - Suïssa 8 de setembre de 1933) fou rei de la Gran Síria i després rei d'Iraq (1921-1933) de la dinastia haiximita, fill (tercer) del xerif haiximita de la Meca i després rei de Hijaz Hussein ibn Ali.

De jove va viure al desert i als oasis. El 1891 va acompanyar al seu pare a Istanbul i s'hi va quedar durant 18 anys. El 1905 es va casar amb la seva cosina Hazima. Va tornar a la Meca el 1909. El 1912-1913 va participar en dues campanyes contra els idríssides de Sabya. El 1913 va representar a Jeddah al parlament de l'Imperi Otomà.

El 1915 va començar a estar contra els otomans per la repressió a Síria. El 1916 va dirigir una delegació que va anar a Istanbul i va passar per Damasc dues vegades i es va unir als nacionalistes àrabs. Iniciada la Revolta Àrab amb l'ajut de T.E. Lawrenceva dirigir-la durant dos anys amb el suport als britànics. Va entrar a Medina després d'un llarg setge derrotant al seu defensor Fakhri Paixà. La revolta va avançar cap a Síria i va entrar a Damasc (evacuada pels otomans el 30 de setembre de 1918) el dia 1 d'octubre de 1918 junt amb altres forces aliades. El 3 de gener de 1919 va signar un acord de cooperació amb Chaim Weizmann, president de l'Organització Sionista Mundial, per la cooperació dels dos pobles i va donar suport a l'anomenada Declaració Balfour de 1917 sobre l'establiment d'una llar nacional jueva a Palestina.

El 1919 va dirigir la delegació àrab a la conferència de pau de París i va reclamar l'establiment d'un emirat àrab per tots els territoris d'aquesta nació que havien estat sota domini otomà. El maig de 1919 es van celebrar eleccions per un congrés nacional sirià, que el juny va rebutjar els acords de les potències (Conferència de París) sobre els mandats. El 19 de desembrede 1919 es va constituir un govern nacional sirià a Damasc, i el 7 de març de 1920 el congrés nacional va proclamar la independència i va elegir a Faisal com a rei.

L'abril de 1920 el tractat de San Remo va confiar el mandat de Síria a França, el que va caure molt malament a Damasc i a tota Síria. El 10 de juliol el congrés nacional va proclamar l'estat de setge i va establir el reclutament obligatori. El 14 de juliol del 1920, el general Gouraud, alt comissari francès va dirigir un ultimàtum a Faisal, que va haver d'acceptar. L'agitació popular va augmentar. El 20 de juliol de 1920 l'exèrcit àrab dispersà una manifestació popular mentre tropes franceses foren enviades al país per aplicar els acords. El 24 de juliol els francesos van derrotar els àrabs a la batalla de Maysalun i el 25 de juliol els francesos van entrar a Damasc; Faisal va sortir del país i va anar a la Gran Bretanya (agost del 1920) i el comissari francès va ocupar el poder i va iniciar el mandat.

Rei d’Iraq

Faisal tenia el suport dels britànics i a la conferència del Caire (març de 1921) van decidir que era un bon candidat pel tron de l'Iraq, on no obstant no gaudia de cap suport però tampoc tenia cap oposició, i després d'un plebiscit amb el 96% a favor fou finalment elegit rei de l'Iraq (23 d'agost del 1921).

Durant els seus anys com a rei va jugar un paper moderador entre les exigències britàniques i el patriotisme nacional. El nomenament del sirià Sati al-Husri (el seu antic ministre d'educació a Damasc) com a director del ministeri d'Educació (ja que era partidari d'una unió Síria-Iraq), va crear oposició dins el país contra sirians i libanesos. Va provar d'imposar el servei militar universal i obligatori però no ho va aconseguir. El 1925 després de la revolta dels drusos a Síria, va aconsellar als francesos restablir el seu govern a Síria, però no fou escoltat. El tractat anglo-iraquià de 1930 que donava certa independència a l'Iraq però mantenia el control britànic, no fou del tot al seu gust però si va agradar als nacionalistes iraquians que el veien com un pas cap a la independència. Nominalment el 1932 Iraq va accedir a la independència i el rei va fer admetre a l'Iraq a la Societat de Nacions.

El juliol de 1933 va visitar Londres. Va morir el 8 de setembre de 1933 d'un atac de cor quan era a Suïssa. El va succeir el seu fill Ghazi I.

Matrimoni i fills

Faisal estava casat amb Huzaima bint Nasser i va tenir un fill i tres filles:

·         Princesa Azza bint Faisal

·         Princesa Rajiha bint Faisal

·         Princesa Raifia bint Faisal

·         Ghazi I nascut el 1912”.

En Mohamed també ens continua explicant coses, com ara que  al desert de Wadi RUm hi ha el punt més alt del país, que és Jabal Umm ad Dami, que fa 1854 metres per sobre el nivell del mar.

Al desert hi habiten beduïns i també s’hi poden trobar diferents poblats. Un per exemple té uns 1200 habitants (escola inclosa, amb un cartell que diu que l’educació és la claror dins de la foscor) o un altre, que en té 5000. Els tres poblats principals són Rum, Diseh i Shakriyyeh.

Pel que fa als beduïns, es conta a viquipèdia el següent (https://en.wikipedia.org/wiki/Bedouin; https://ca.wikipedia.org/wiki/Bedu%C3%AD ): ” Els beduïns són àrabs nòmades que viuen als deserts del Nègueb, Sinaí, Sàhara i altres regions del nord d'Àfrica. El nom beduí ve de l'àrab badawwi, que vol dir 'nòmada del desert'. Tradicionalment, els beduïns s'organitzaven en tribus, cada una liderada per un xeic. Solien tenir ramats de camells, cabres i ovelles, i es movien constantment en cerca de pastures. Eren coneguts també pels seus preuats cavalls i la seva habilitat com a genets. Durant molt de temps, fins ben entrat el segle xx, els beduïns es van oposar a la influència d'altres governs i administracions.

El nom

El nom beduí prové de l'àrab (بدوي) bedaui o badawi, que significa 'habitant del desert' de (بدو) bedu o badw en llengua vulgar: allà on no existeix població fixa, és a dir, el desert.

Es dóna el nom de beduïns als àrabs nòmades que viuen als deserts de l'Aràbia Saudita, Síria, Jordània, Iraq i Israel-Palestina. Són originaris de la península Aràbiga. Al segle VII, amb les conquestes àrabs, es van expandir pel nord d'Àfrica (Egipte, Algèria, Líbia, Mali, Tunis). Els beduïns actuals estan organitzats en tribus que parlen el badawi, i es consideren descendents del poble àrab.

Història

Els beduïns de la península Aràbiga en temps de Mahoma constituïen un grup social d'uns tres mil membres; aquest grup estava, al seu torn, dividit en famílies però unit per vincles de sang, que es transmetien per via paterna. La relació entre les diferents tribus va ser sempre difícil i inestable. Les característiques d'aquestes tribus de beduïns eren, a més dels vincles de sang, el sentit de l'hospitalitat, tenir sempre present l'honor i el valor guerrer, i l'estima a la poesia i a l'eloqüència, facultats aquestes que van servir per a preservar la "memòria col·lectiva" del poble àrab.

(Continuarà)
(La fotografia és del desert de Wadi Rum, amb els dos colors de la sorra del desert)