Jordània, dia 6: fent una petit recorregut pel Mar Roig, Aqaba, i cap a Amman (2 de gener de 2018) (II)



Després dels governs teòricament califals dels tulúnides i ikhshídides, el 969 va passar als fatimites. Durant el govern dels califes fatimites, els djarràhides instal·lats a Ramla van dominar temporalment la regió. Sota el califa fatimita Al-Hàkim bi-amr-Al·lah (996–1021), el Sant Sepulcrede Jerusalem fou destruït i es van prendre mesures contra els cristians. A finals del segle XI, el turc Atsiz ibn Uvak va dominar Palestina i, efímerament, la van dominar després els ortúkides, que foren expulsats pels fatimites (1086-1097), just quan va arribar la Primera croada, que va fundar el Regne de Jerusalem (1099-1187) conquerit per Saladí. Recuperada pels aiubites, part de Palestina amb Jerusalem fou retornada als croats el 1229 per un tractat concedit per l'aiubita al-Kamil ibn al-Adil (1218-1238).
Sota els mamelucs, Filistin va dependre de la nihaya de Damasc i la formaven sis districtes: Ludd, Gaza, Kakun, al-Kuds (Jerusalem), al-Khalil (Hebrón) i Nablus. El 1270, els mamelucs van ocupar Ascaló als croats, que el 1291 foren expulsats de les seves darreres places fortes, Cesarea i Acre. El 1516, després de la Batalla de Dabik, la regió va passar als otomans.

Muntanyes

Al nord, queda delimitada pels darrers contraforts de l'Hermon (2.814 m) i les muntanyes de l'Hauran (1.830 m). Al centre, la Cisjordània es caracteritza per la cadena muntanyosa que la travessa en direcció nord-sud al centre del país (Samaria, 940 m, i Judea, 1.027 m). Al nord-oest, hi ha el massís muntanyós de Galilea (1.208 m), amb una important derivació que arriba fins a la Mediterrània, el mont Carmel (650 m).

Deserts

·         Al sud, queda delimitat pel desert del Nègueb, que amb la fundació de ciutats i pobles israelianopalestins, comença a reprendre la vitalitat agrícola i mineral de què fruí en altres temps.
·         Desert de Síria.
·         A la banda sud-oriental, el desert de Judà.

Valls i planes

·         De nord a sud, la vall del Jordà la divideix en dues parts: la Cisjordània a llevant fins a la Mediterrània, i la Transjordània a ponent.
·         Al sud, la plana de Wadi Araba.
·         Al nord-est, l'altiplà del Golan ha estat regió volcànica, fenomen que hom també pot observar a la Cisjordània, a la regió de Tiberíades(Hittin).
·         A l'est, l'altiplà de Moab té 808 m d'altitud (Nebó).
·         Al litoral mediterrani, la plana de Sharon i la Shefela, fins a la franja de Gaza, són les regions més fèrtils del país i de més densitat de població.

Rius

·         El Jordà, amb 320 km, és l'únic riu amb entitat de Palestina. El Nahr al-Yarmūk i el Nahr al-Zarqā' alimenten el Jordà i l'Arnon la mar Morta. A la Cisjordània, l'Harod desemboca al Jordà, mentre que el Qishon i el Yarqon baixen a la Mediterrània. Les pluges, d'octubre a abril, són normalment escadusseres.

Mars i llacs

·         A la depressió central, és on s'obté el nivell més baix de la terra en relació amb la Mediterrània. La mar Morta amb -394 m i el llac de Tiberíades amb -208 m.

Història

Història bíblica

El debat sobre els drets històrics que reclamen els jueus sobre el territori de Palestina es remunta a 3.000 anys aC. En aquest debat, intervenen la història, els textos bíblics i les seves diferents interpretacions.
El nom Palestina es refereix a una regió de la costa mediterrània oriental des del mar a la vall de Jordània i des del desert del Neguev pel sud fins a la regió dels llacs de Galilea al nord.
Les primeres tribus de Canaan, d'origen semita, són esmentades al Gènesi: sidonites (a la costa nord), hetites (Hebron), jebusites(Jerusalem), amorites (a l'est dels hetites i a l'oest de la mar Morta), girgasites (regió de Sequem), hevites (al nord dels jesubites), arquitessinitesarvaditeszemarites, i hamatites. Als cinc darrers, no se'ls esmenta en la història de Palestina i haurien emigrat cap al nord. La resta va romandre més al sud. La part sud de la costa pertanyia als cananeus, però vers el 1200 aC va passar als palestins, que eren un dels Pobles de la Mar.
Hi havia altres tribus menors com els amalequites (al sud dels hetites i jebusites), els perizzites (a les muntanyes) i els canaanites (subtribu dels cananeus) a la costa fins al Jordà.
Els amorites tenien cinc caps o xeics: JerusalemHebronIarmuthLaquish i Eglon i, a més, dominaven dos regnes a l'est del Jordà: els hivites dominaven a GibeonChephirahBeerothKiriath-Jearim i la terra de Mizpeh.
Els israelites, dirigits per Josuè, es van establir en aquesta terra, i van repartir el país entre les dotze tribus:
·        Judà al sud i l'oest de la mar Morta
·        Simó, al sud de l'anterior
·        Dan, la costa sud
·        Benjamí, la zona de Jerusalem
·        Efraïm, la regió de Sequem
·        Manassès, la costa central
·        Issacar, la regió de Bethshan
·        Aser, la costa nord
·        Zebuló, a l'est del mont Carmel
·        Neftalí, al nord del llac Tiberíades
·        Gad, a l'est del Jordà
·        Ruben, a l'est de la mar Morta
Els israelites, inicialment més una divisió religiosa que no pas ètnica (eren semites i parlaven hebreu com els cananeus), van conquerir el regne amorita de Sihon (amb capital a Heshbon) i altres ciutats estat dels cananeus i, amb el temps, forts de la seva unitat religiosa que els donava una major cohesió, van arribar a ser els amos de tot Palestina i es van unificar sota un únic rei.
Part dels jueus foren expulsats per Nabucodonosor II cap a terres de Babilònia, però amb l'adveniment dels perses els jueus foren autoritzats a retornar a la seva terra. En aquells anys, els governador portava el nom de "governador d'aquest costat del riu" (Eufrates) sense que tingués una denominació específica.
(Continuarà)
(La imatge és de fons marí al Mar Roig, a la zona d'Aqaba)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís