Jordània, dia 6: fent una petit recorregut pel Mar Roig, Aqaba, i cap a Amman (2 de gener de 2018) (IV)


El 1882, es produeix la primera onada d'immigració jueva patrocinada pel baró Edmond de Rothschild, que provoca, l'any 1891, la primera protesta palestina. Fruit d'aquesta, el 1893, el govern otomà va prohibir la venda de sòl estatal als jueus a Palestina, mentre continuaven les pressions de les potències europees. El 1896, l'austríac Theodor Herzl publica el llibre Der Judensataat ('L'estat jueu'), en què advoca per la creació d'un estat jueu bé a Palestina o bé a l'Argentina. Aquesta publicació va provocar les protestes del soldà otomà Abdul Hamid II, que va dir que mai acceptaria la divisió del seu imperi.
El 1897, va tenir lloc el primer Congrés Sionista a Suïssa, en què és escollida Palestina, tot i les dificultats que comportava de tipus econòmic (escassetat de recursos) i ideològiques (mig milió d'àrabs vivien a Palestina).
El nombre de jueus a Palestina anava creixent: 70.000 el 1904 i 150.000 el 1914. Però, amb la Primera Guerra mundial, el seu nombre va disminuir a causa del fet que Palestina va ser un dels teatres d'operacions militars.

Història recent

La història recent ve precedida per dos fets molt rellevants:
·         al segle XIX, neix a Europa el moviment sionista, que pretén donar un estat per als jueus de tot el món,
·         després de la Primera Guerra mundial, s'acaba el règim otomà a Palestina i passa a ser el Mandat britànic de Palestina(1922).
Dues guspires encenen les guerres araboisraelianes: la declaració de Balfour l'any 1917 i la redacció de l'article 22 del conveni de Societat de Nacions l'any 1919, que prometia la independència a les anteriors províncies àrabs de l'imperi otomà.
El 1917, els britànics i la Legió Àrab van entrar a Palestina. El general Allenby va ocupar Jerusalem el 9 de desembre de 1917. El 1919, els britànics van demanar a la Societat de Nacions l'atorgament del mandat a la regió. La proposta britànica va tirar endavant amb modificacions el 1920, després del tractat de Sevres. El juliol de 1922, la Societat de Nacions concedia a Gran Bretanya el mandat que va entrar en vigor el setembre de 1923 després del tractat preliminar de Lausana (juliol de 1923), però abans de l'entrada en vigor del definitiu tractat de Lausana (agost de 1924). El mandat només abastava els territoris a l'oest del Jordà i a l'est es va establir un Regne autònom de Transjordània sota la dinastia haiximita, lligat a Gran Bretanya per tractat.
Els britànics començaren a encoratjar la immigració sionista a Palestina, i arribà un punt en què la van haver de limitar per l'amenaça que comportava en l'equilibri de la regió,[3] després de l'advertència de la comissió de mandats de la Societat de Nacions el 1930. Aquesta immigració i la prosperitat creixent del país van despertar en els àrabs palestins la seva consciència de poble i un desig d'independència nacional que no havien conegut mai i que, l'any 1936, es transformà en rebel·lió oberta i armada contra els britànics. La direcció del moviment àrab la tenia el muftí de Jerusalem Hadjdj Amin al-Husayni, i els primer actes d'oposició van tenir lloc el 1928, continuant el 192919331936 i 1939 amb manifestacions àrabs a JaffaHaifa i Jerusalem. El 1937, els britànics van proposar per primera vegada un pla de partició de Palestina, que fou acceptat pels jueus i refusat pels àrabs. El 1939, ja hi havia 400.000 jueus a Palestina. El febrer-març del 1939, els britànics van organitzar una conferència de pau amb delegats àrabs i jueus i el maig es va publicar el llibre blanc que imposava restriccions a l'emigració i la compra de terres per jueus i demorava a deu anys la creació d'un estat palestí on àrabs i jueus compartirien el govern, excloent un estat jueu. Comença també llavors el conflicte de la Segona Guerra mundial amb l'Holocaust, que al final de la guerra va portar a Palestina milers de jueus.
Els britànics no admetien els emigrants i això va provocar l'esclat de la violència jueva el 1946. Gran Bretanya va portar el cas a les Nacions Unides (1947), que va crear una comissió de deu membres i després un comitè especial de 57 membres, que van proposar un pla de partició amb dos estats: un d'àrab i un de jueu, i Jerusalem sota control internacional. Els àrabs el van rebutjar, però els jueus el van acceptar.
El Pla de partició és acceptat per l'ONU el 22 de novembre de 1947, malgrat l'oposició dels estats musulmans d'Àsia. El 15 de maig de 1948, va expirar el mandat i Gran Bretanya va sortir del territori. El dia abans, David Ben Gurion havia proclamat l'estat d'Israel. Això desembocà en una Guerra civil. Després d'unes setmanes de combats, l'ONU va proclamar una treva que fou acceptada per les dues parts, però el desembre va esclatar la guerra amb els països musulmans del voltant, que els israelians van tornar a guanyar i van posar en retirada els egipcis. L'ONU va ordenar l'alto el foc i els acords d'armistici[4] es van signar a Rodes el 24 de febrer de 1949, posant fi a la guerra i sancionant el naixement d'Israel dins de les seves fronteres modernes reconegudes que formen el 77% de Palestina. Uns 800.000 palestins foren expulsats de les seves terres.  Cisjordània va passar sota administració de Transjordània i Gaza sota administració egípcia.
Els palestins, instal·lats en camps de refugiats a Líban i Jordània, començaren a organitzar-se en bandes destinades a combatre Israel. Així, el 1956 van crear al-Fatah i el 1964l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP).
El 5 de juny de 1967, Israel va atacar Síria, Jordània i Egipte en una guerra llampec coneguda com la Guerra dels Sis Dies. L'exèrcit israelià va envair parts d'aquests tres països en sis dies, per després retirar-se'n. Mentrestant, però, va acabar d'ocupar els Alts del Golan pertanyents a Síria, el Sinaí d'Egipte i la totalitat de Palestina, és a dir, Gaza i Cisjordània, que des de llavors es coneixen com els Territoris Ocupats Palestins.
El 1974, l'Organització per l'Alliberament de Palestina obtingué l'estatus d'observador permanent a l'ONU i el 1976 esdevingué membre de ple dret de la Lliga Àrab i del Moviment de Països No Alineats.
El 1978, se signen els acords de Camp David entre Israel, Egipte i els Estats Units, pel qual el segon reconeixia l'estat jueu i recuperava el Sinaí, i Israel es comprometia a dotar d'autonomia la Cisjordània i Gaza. La colonització israeliana als territoris ocupats palestins, i la declaració de Jerusalem com a capital eterna d'Israel el 1980 mantingueren la confrontació d'Israel amb el món àrab, especialment amb l'OAP i Síria. Israel s'annexà el Golan el 1981 i incrementà els atacs contra diversos països àrabs.[6] El 1982, en la Guerra Civil libanesa, Israel destruí les bases que emprava l'OAP per llançar atacs i míssils al nord de l'estat d'Israel i aquests fets donaren inici a la Primera Guerra del Líban. A més, l'aviació israelianà atacà el quarter general de l'OAP a Tunísia. El 1987, la tensió culmina amb la revolta de la intifada en els territoris ocupats, promoguda per l'al-Fatah de l'OAP.
El novembre del 1988, el Consell Nacional de Palestina proclamà a Alger l'estat independent de Palestina amb capital a Jerusalem, reconegut per un bon nombre d'estats.
(Continuarà)
(La fotografia és del mar Roig, amb Palestina al fons)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís